Divuit mesos de periple més tard, el ministeri de sanitat espanyol s’ha vist obligat a admetre que en cap moment va aïllar ni cultivar el SARS-CoV-2. Ho ha hagut de reconèixer davant les sol·licituds formals presentades per les entitats Biólogos por la Verdad i la Asociación Liberum que, en virtut de la Llei de Transparència, exigien al govern que exhibís les evidències científiques que demostraven l’existència del famós coronavirus. És en aquest moment quan les autoritats sanitàries no han tingut altre remei que confirmar una de les sospites que planava des de l’inici de la “pandèmia”: no disposen del cultiu viral.
D’acord amb el que sostenen els experts en el camp de la biologia, l’aïllament del virus i el seu cultiu són els elements que permeten establir un nexe causal entre un positiu per prova PCR i la covid-19. La manca d’aquestes evidències científiques impedeixen que pugui atribuir-se una relació causa-efecte entre el SARS-CoV-2 i la malaltia. I, a hores d’ara, no s’hauria cultivat el virus a cap laboratori, ni d’Espanya ni de la resta del món.
De manera indirecta guanya força un altre dels principals arguments esgrimits des d’aquestes agrupacions: segons la seva codificació oficial, el SARS estaria format a partir de material genètic de diferents animals salvatges i de seqüències de retrovirus endògens presents al genoma humà. Una situació impossible de generar-se espontàniament a la natura pels límits que imposa la fèrria “barrera de l’espècie”, que impedeix que els virus d’una espècie siguin reconeguts per les cèl·lules d’una altra, i que per als bioquímics manifesta un innegable origen artificial de la partícula. En qualsevol cas, la transmissió del SARS-CoV-2 no podria produir-se per vies respiratòries sinó únicament injectant-se directament al torrent sanguini.
En atenció a aquestes circumstàncies, cal revisar totes les mesures preses els darrers mesos per les administracions, excusant-se en la protecció de la salut pública i sota presumptes criteris tècnics i científics. L’arrest domiciliari, els confinaments perimetrals, els rastrejos, els morrions, les vacunes, en definitiva, tota la conculcació de drets practicada en nom d’una amenaça que no han estat capaços de demostrar.
El reconeixement de l’absència d’evidències empíriques sobre la presència del virus representa una esmena a la totalitat de la gestió dels governants i de la versió oficial, fidelment reproduïda pels mitjans convencionals. La revelació del ministeri de sanitat desmantella el relat de la por i converteix les dades utilitzades en paper mullat, perquè ara coneixem que es sustentaven en proves diagnòstiques viciades en origen i en un virus, existència del qual queda reduïda a un simple acte de fe.
