L’Ajuntament de Barcelona inaugurarà la setmana entrant el denominat Centre de masculinitats Plural. Aquest nou equipament municipal té com a objectiu, segons el consistori, “fomentar una perspectiva plural, positiva i diversa de les masculinitats, generant imaginaris diferents del significat més estricte i caduc de ser un home o comportar-se com un home“. En paral·lel, el departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat ha fet pública aquest diumenge la contractació de Rubèn Sánchez Ruiz com a nou subdirector de Prevenció i Sensibilització a la Secretaria de Feminismes de la conselleria. La coincidència temporal anuncis d’ambdues administracions, governades per partits diferents, fa palès que som davant d’una operació institucional coordinada d’enginyeria social.
La finalitat d’aquestes polítiques és la de resetejar el cervell de l’home i crear un individu nou al marge de la contaminació que hauria rebut dins l’estructura heteropatriarcal en què s’ha desenvolupat. La realitat és que només serviran per dilapidar valuosos recursos públics i per conduir molts dels participants en aquests anomenats “tallers de deconstrucció de masculinitats” a la més absoluta de les frustracions. En acabat, més recursos que caldrà destinar a finançar els tractaments psiquiàtrics per a totes les ments dissociades que generaran.
El senyor Rubèn Sánchez s’afegeix a aquesta tropa fanàtica de sociòlegs, politòlegs i experts d’altres pseudociències socials, defensors de cadascuna de les modes postmodernes que ens arriben, per molt rocambolesques que resultin. En concret, la que a partir d’ara justificarà la seva generosa remuneració, parteix de la premissa segons la qual cal separar conceptualment el sexe biològic del gènere. Aquest darrer, el gènere, seria fruit d’una construcció sociocultural i sense cap relació amb el sexe biològic de la persona. Els éssers humans naixerien doncs sense cap condicionant que dirigís un comportament social diferenciat entre homes i dones. És l’herència social i cultural en què creix l’individu -originàriament neutre- la que l’acaba encasellant a la força en un rol masculí o femení. Una fal·làcia impulsada des del poderós lobby LGTBI i des de certs sectors del feminisme actual, que pretenen obviar les incontestables diferències biològiques existents entre homes i dones, reduint la pertinença a una de les categories al simplisme voluntarista.
Però malgrat els esforços dedicats a la propaganda, aquesta tesi ha estat a bastament rebatuda des d’incomptables estudis multidisciplinars, basats en el mètode científic, i que van des de l’antropologia fins a la genètica, passant per la biologia, l’etologia i, és clar, la sociologia més rigorosa. El consens al qual s’arriba és que els factors genètics, fisiològics i hormonals són els que determinen les diferències que qualsevol observador imparcial i objectiu pot descobrir en la desigual resposta que la generalitat dels homes i la generalitat de les dones donen a un mateix estímul extern.
Les diferències cerebrals entre homes i dones són fruit de la desigual concentració hormonal que es dóna des d’abans del naixement. En els homes preval la testosterona i en les dones els estrògens i la progesterona. Això provoca una distinció estructural en el cervell de cadascun. El cervell de la dona és més petit respecte del cos, té més densitat de connexions i els seus dos hemisferis són més similars entre si i amb una distribució de tasques més uniforme. Aquesta major simetria entre hemisferis i la major connexió entre ells fa que les dones siguin més propenses, per exemple, a l’empatia. La manera d’estructurar els pensaments és diferent de la dels homes.
L’home té l’hemisferi esquerre més desenvolupat, que es considera l’hemisferi racional. Les dones per la seva banda tenen més desenvolupada l’àrea relativa al llenguatge i l’hemisferi dret, que controla la vis emocional. El còrtex prefrontal de les dones és proporcionalment major, fent que puguin tenir major control d’impulsos com la por, la còlera i l’agressivitat. L’home té aquesta àrea més reduïda i l’amígdala, nucli dels instints, més gran proporcionalment, que juntament amb la presència més nombrosa de receptors de testosterona, augmenten la seva resposta a la ira.
Diferències insalvables en l’estructura cerebral que fan que l’home tingui, per exemple, majors capacitats en la percepció de l’espai i major confiança en el seu sentit de l’orientació. Allò d’entendre’s millor amb un mapa, que no és masclisme sinó ciència. Elles, en canvi, tenen major capacitat en àrees cerebrals verbals i per això confien més en el seu do de la paraula per a solucionar problemes quotidians.
Aquesta flagrant realitat es confirma en tots els grups d’edat. Els infants tenen major predilecció per un tipus de joguines o unes altres en funció del seu sexe. Al pati de l’escola els nens s’empenten i competeixen, mentre les nenes ballen o interpreten. De joves, elles opten -majoritàriament- per un tipus d’estudis socials i ells de ciències aplicades. A l’època adulta les diferències a com reaccionen a uns mateixos estímuls es mantenen i res d’això té a veure amb estereotips, ni amb l’educació rebuda sinó amb factors atribuïts de sèrie a l’individu.
Recentment, professionals que es dediquen al món del màrqueting digital han detectat una clara tendència que qualsevol usuari de xarxes socials pot constatar: els nois estan abandonant Instagram i pràcticament tots els continguts són generats per les noies (balls i interpretacions). Mentre això ocorre, al món dels videojocs més populars com el Fortnite, la majoria de la població és masculina (competitivitat). Parlem d’unes generacions (millenials i generació Z) que ja han crescut entre tallers de deconstrucció de masculinitats, difuminació de rols, perspectives de gènere i Netflix. Però la biologia és indomable i s’acaba imposant. L’enginyeria social contemporània i les modes postmodernes són insignificants al costat de centenars de milers d’anys d’evolució de l’espècie.
No és que els estereotips de gènere guiïn la conducta social dels uns i de les altres, sinó que el factor biològic ve determinant arreu d’èpoques i latituds les preferències i comportaments d’homes i dones. A totes les comunitats humanes, amb les particularitats pròpies de cada context, s’ha reproduït aquesta distinció entre el rol dels uns i de les altres en les relacions socials. La moda acientífica que s’impulsa avui des del poder polític i mediàtic confon causes amb conseqüències.
Existeix un conegut experiment de Gerianne Alexander i Melissa Hines del 2002, que consisteix en exposar dues joguines diferents (un camió i una nina) a individus de 9 mesos d’edat. La conclusió era clara a com responien a un mateix estímul visual les poblacions masculina i femenina d’aquesta edat. El moviment pupil·lar dels subjectes revelava que ells preferien el camió (joguina que evoca moviment) i elles la nina amb rostre humà (àrea cerebral emocional més desenvolupada). Abans que aparegui en Rubèn Sánchez per a desacreditar el treball d’aquestes reconegudes acadèmiques, provant llastimosament d’atribuir l’elecció anterior a l’efecte de l’educació, els estereotips i la pressió social (recordem, individus de 9 mesos), ha de saber que els subjectes estudiats eren simis. Micos.
Noies lluint-se a Instagram i nois matant-se al Fortnite. És la biologia, estúpids.
