Fa tot just un any coneixíem que l’exdiputat Quim Arrufat era objecte d’un “procés de gestió d’agressions masclistes” al si de la CUP, formació política en la qual havia militat. La situació es feia pública gràcies a informacions recollides pel diari ARA i per un comunicat de premsa del mateix partit, que condemnava l'”agressió”. Es va saber aleshores que Arrufat hauria abandonat la CUP l’abril de 2019, un cop iniciada la investigació interna i davant una probable expulsió. Aquesta setmana transcendia la interposició per part de l’exdiputat d’una demanda contra el diari, el periodista que signava la informació i el partit polític, per tal de restituir l’honor del seu nom.
A l’espera de conèixer el desenllaç judicial d’aquesta història, podem afirmar que Quim Arrufat és víctima de la mateixa estructura parajudicial que ha contribuït a edificar. Alimentant la idea que vivim sota un règim patriarcal dirigit per institucions masclistes, s’ha legitimat l’existència de sistemes alternatius autoregulats, que es dediquen a impartir la seva particular concepció de la justícia. Sistemes formats per òrgans, procediments i regles, al marge de tota mena de garanties processals. Compten amb tràmits i tribunals, que no són més que bords artificis que busquen dotar l’estrambòtic procés d’una pàtina de rigor i imparcialitat. Unes qualitats impossibles d’assolir quan la finalitat del litigi no és la d’aplicar justícia sinó la de difondre propaganda.
El món civilitzat es caracteritza per subordinar el poder punitiu de l’Estat a uns principis que protegeixen l’individu i, en particular, qualsevol acusat en un procés judicial penal. Aquestes garanties estan destinades a evitar decisions arbitràries. L’aplicació de la pseudojustícia que es produeix a l’interior de formacions com la CUP (i moltes altres entitats feministes), ve marcada per la total absència de drets dels processats.
Per començar, s’ignora el principi de legalitat, segons el qual la conducta perseguida ha d’estar prèviament codificada i descrita amb precisió. Els judicis paral·lels feministes tenen un origen difús i resulten marcats per elevats nivells de subjectivitat. La interpretació puritana de les mirades masculines o una insistència molesta en un context festiu. Qualsevol acte cert o percebut que pugui incomodar una dona pot desencadenar l’obertura d’una investigació per agressió masclista. La seguretat jurídica resulta proscrita amb l’acceptació de denúncies imaginatives i basades en un sentimentalisme impossible de mesurar objectivament. Un efectiu instrument per a defensar interessos espuris, com la resolució de conflictes personals tribals o la neutralització política de la competència.
La investigació dels fets serà instruïda per una comissió deliberadament formada en els postulats feministes més radicals. Serà el mateix òrgan que acabarà dictant la sentència, a diferència dels sistemes processals oficials d’àmbit penal, que generalment eviten que l’instructor n’acabi prenent la decisió final. En aquest context, impregnat d’una doctrina política que dimonitza l’home, s’anul·larà tota escletxa de presumpció d’innocència i la pràctica de la prova es reduirà al testimoni de la suposada víctima. Sota el pretext d’evitar allò que anomenen com a “victimització secundària”, serà suficient una única declaració de la perjudicada, impossibilitant així que es pugui valorar si el seu testimoni resulta consistent i mancat de contradiccions.
Contra la sentència, que podria anticipar-se des de l’inici, no existirà cap opció de recurs o possibilitat d’impugnació. El ventall de condemnes és força creatiu, des de la submissió de l’ajusticiat a “tallers de deconstrucció de masculinitats” fins a l’expulsió dels espais propis dels moviments socials. Unes decisions mancades de tota argumentació i que s’encarregaran d’executar, si cal, utilitzant la força física. És freqüent que d’aquestes sentències se n’acabi fent publicitat, per tal que el condemnat no trobi refugi en cap espai sensible a aquestes dinàmiques. Tot plegat significa la mort social d’aquests individus, que han viscut sempre a l’ombra d’aquest submón fanàtic. És el cas de Quim Arrufat, que ha hagut de recórrer finalment a la justícia ordinària per a minimitzar els efectes de l’ostracisme a què s’ha vist condemnat pel mateix monstre que ell va alimentar.
