Tendeix a oblidar-se amb facilitat determinats esdeveniments passats, sobretot, quan el present projecta comparativament una certa millora. L’anunci de la Generalitat de retornar els imports recaptats en concepte de les sancions interposades durant el primer confinament, ens retrotau mentalment a aquell inaudit lapse ocorregut l’any 2020. La restitució de les quantitats és conseqüència d’haver-se declarat inconstitucional el decret d’estat d’alarma, una situació que es mantingué vigent entre el 14 de març i el 20 de juny de l’any passat.
El Tribunal Constitucional concloïa que l’executiu de Pedro Sánchez s’havia extralimitat a l’hora d’aprovar unes mesures que, a la pràctica, deixaven en suspens els drets fonamentals de la ciutadania. La Constitució espanyola exigeix que les restriccions més severes s’haurien d’haver aplicat en el marc d’un estat d’excepció, i no pas d’alarma. Aprofitant el desconcert col·lectiu que regnà els primers mesos de pandèmia, el president Sánchez va empescar-se una fórmula híbrida gestada des d’una òptica de càlcul polític.
D’entrada, l’elecció d’estat d’alarma per davant del d’excepció en facilitava la seva tramitació, més complexa en el cas de la segona modalitat. La imposició de requisits superiors per a poder declarar l’estat d’excepció, afirma el seu caràcter de major excepcionalitat respecte el d’alarma, ja per si mateix disposat per a situacions extremes. Els obstacles previstos per la Carta Magna espanyola per a poder decretar l’estat d’excepció no són cap caprici, sinó que declaren la preeminència dels drets fonamentals i les llibertats públiques, salvaguardant-los enfront de les temptacions inherents en l’exercici del poder.
És així com Sánchez es beneficià de la tramitació simplificada pròpia de la declaració de l’estat d’alarma, al mateix temps que aplicava mesures que suspenien els drets més elementals. L’eliminació de la llibertat deambulatòria fou l’exemple més paradigmàtic. Confinaments i tocs de queda, decretats sense la concurrència de l’estat d’excepció que permetés avalar-los. La situació es dilatava a causa de la tranquil·litat que es vivia a la Moncloa, que s’evitava haver de retre comptes en seu parlamentària. Amb la maniobra de delegar a les comunitats la implantació de mesures restrictives, Sánchez aconseguia simultàniament minimitzar el seu desgast polític.
El govern central en va tenir prou amb exagerar les informacions epidemiològiques per a conculcar drets bàsics de les persones, per mitjà d’un procediment il·lícit. Atiant la por social van neutralitzar tota resistència, mentre la societat renunciava a les seves llibertats entre aplaudiments als balcons. La sentència del TC procurarà ara als amonestats la restitució dels prop de 4 milions d’euros confiscats il·legítimament per la Generalitat. Un reemborsament que no repararà tots els perjudicis ocasionats al conjunt de la ciutadania, fruit de les qüestionables decisions que les autoritats encara prenen, suposadament, a l’empara de la salut pública.
