La pandèmia dels gestors públics mediocres: Alemanya triplica la capacitat de llits d’UCI espanyola

Fins fa dos anys coneixíem de les grans pandèmies ocorregudes al llarg de la Història gràcies a la tasca dels cronistes gràfics de cada època, que il·lustraven piles de cadàvers, pavellons plens de morts, moribunds deambulant pels carrers i fosses comunes atapeïdes. En canvi, tot i coincidir amb l’era dels telèfons intel·ligents, la del SARS-CoV-2 es caracteritza per l’absència d’aquestes estampes terrorífiques, exigint-se un exercici imaginatiu que permeti reduir la distància entre el relat apocalíptic imperant i la percepció directa del ciutadà respecte del seu entorn. Tot apunta a què l’únic material visualment descriptiu de què disposaran les generacions futures sobre aquests anys seran els vídeos de les ballaruques a les unitats d’infermeria.

La manca d’imatges que acompanyin el discurs oficial s’explica per la deliberada voluntat de sobredimensionar la incidència del virus xinès. La letalitat és comparativament insignificant i fortament vinculada a situacions de comorbiditat. Durant la jornada d’ahir a Catalunya, per exemple, es registraren zero morts atribuïbles a la Covid-19. Zero. Malgrat la xifra, es manté l’ofensiva institucional i mediàtica per a justificar una eventual imposició generalitzada del “passaport covid”. Una mesura, recordem-ho, que no compta amb cap base científica, ja que la vacuna no evita ni la transmissió ni el contagi en l’inoculat. Resulta evident, per tant, que únicament persegueix penalitzar els ciutadans no vacunats, per mitjà d’un instrument que aboleix els drets mèdics més essencials i que desvirtua el caràcter voluntari del tractament.

Aquesta incapacitat d’emparar científicament el green pass, juntament amb l’escassa mortalitat, empenyen els seus defensors a invocar l’amenaça del col·lapse sanitari que podria provocar un nou rebrot. Sabem que els indicadors epidemiològics han estat prostituïts a conveniència per tal de validar les decisions de les autoritats, en alguns casos, inobservant-se els preceptes constitucionals. Un dels índexs més utilitzats per a mesurar la situació a cada moment és l’ocupació de llits d’UCI. Als pitjors moments, l’evolució d’aquest paràmetre descrivia una tensió hospitalària que produïa importants afectacions a tot el sistema de salut. És en aquest punt on es destapen les vergonyes de les administracions, que prioritzen la supressió de drets i llibertats en lloc d’ampliar el nombre de llits per a la medicina intensiva.

La debilitat del sistema no ve d’ara i els deures s’havien d’haver fet abans. Segons un informe de 2020 de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) que compara la situació dels sistemes de salut als països desenvolupats, Espanya patia un dèficit de places hospitalàries destinades a les cures intensives. La ràtio de llits d’UCI disponibles a l’Estat és de 9,7 per cada 100.000 habitants, molt per sota la mitjana del conjunt de membres de l’OCDE, que se situa en un 15,9. Aquesta insuficient capacitat en l’àmbit de la medicina intensiva espanyola s’accentua si es compara amb la xifra Alemanya, que amb 33,9 llits d’UCI per cada 100.000 habitants, tripicla la nostra taxa. Als Estats Units, per la seva banda, en disposen de 25,8 sobre el mateix volum de població.

Darrere d’aquesta carència hi ha decisions polítiques. Si la situació epidemiològica és tan greu com ens diuen, fins al punt d’haver de recórrer a la suspensió de drets fonamentals, esdevé incomprensible que el govern de la Generalitat assigni cent milions d’euros al Departament d’Igualtats i Feminismes, creat en plena pandèmia, en comptes d’emprar-los per a reforçar el sistema de salut. La llista de partides supèrflues on es dilapiden valuosos recursos públics, en detriment de les veritables necessitats, és insultant. Però resulta més còmode espolsar-se les responsabilitats i situar el focus sobre els no-vacunats, criminalitzant-los sense cap mena de rubor.

El nostre sistema de salut, falsament presentat fa uns anys com “la millor sanitat del món”, queda lluny dels nivells de qualitat propis dels països desenvolupats. A tall d’exemple, un ciutadà ha d’esperar 152 dies per a operar-se a Catalunya. Un temps superior a la mitjana estatal i que evidencia que els mals afecten de manera transversal el conjunt del nostre sistema sanitari. Problemes que podrien haver-se resolt, evitant que s’arribés a plantejar-se cap de les tiràniques mesures adoptades, que ja han provocat un record històric de suïcidis a Espanya. En definitiva, al que realment assistim és a una “pandèmia de gestors públics mediocres”.

Contingut relacionat: