La gestió de la pandèmia a Suècia ha estat, al llarg de tots aquests mesos, relativament singular en relació amb la resta de socis de la Unió Europa. Les autoritats del país nòrdic van apostar per alterar el mínim la normalitat dels seus habitants. En aquest sentit, varen optar per la laxitud en qüestions com l’ús de les mascaretes i s’han desmarcat dels confinaments massius que sí s’han patit arreu del continent. Els resultats derivats de la “via sueca” els són del tot favorables. La incidència epidemiològica a Suècia s’ha mantingut molt per sota de la mitjana europea.
Tanmateix, la generalització del ‘passaport covid’ també ha travessat les seves fronteres. Les autoritats sueques l’han aprovat com a requisit per a assistir a esdeveniments multitudinaris. Respecte del certificat sanitari, que permetrà l’accés a determinats establiments o a actes massius, els mitjans escandinaus informen d’una innovadora forma de presentar-ho. D’acord amb Aftonbladet, un dels principals diaris suecs, alguns ciutadans s’haurien implantat un microxip sota la pell que substituiria l’exhibició del codi QR a través del telèfon mòbil.
Es tracta d’iniciatives impulsades per operadors privats i no hi ha, ara per ara, cap mandat per part de l’administració que ho exigeixi. De tota manera no pot descartar-se cap escenari futur si socialment comencés a popularitzar-se. La realitat és que la tecnologia en què es basa no és nova. A Suècia ja hi havia particulars que s’havien injectat dins l’organisme minúsculs xips, destinats a acreditar la pròpia identitat o efectuar pagaments. Es tracta d’elements imperceptibles per l’ull humà, però capaços d’emmagatzemar qualsevol mena d’informació.
Aquests dispositius subcutanis estan preparats per a enviar i rebre tota classe de dades i, fins i tot, emetre llum infraroja. De fet, la tecnologia dels smartphones actuals ja reconeixen aquests nanodispositius electrònics i permet llegir-los. Les possibilitats que s’albiren són inabastables. En particular, dins l’àmbit sanitari podria suposar la vinculació física del del pacient al contingut del seu historial clínic. Es presenta, a més a més, com una alternativa invulnerable a la pèrdua, el robatori i la suplantació.
Una aparent comoditat per al dia a dia, però que acompanya també ineludibles perills. Als evidents problemes en termes de privacitat cal afegir les qüestions relatives a la repercussió sobre l’organisme i la salut que podrien generar els components del dispositiu en cas de degradar-se. Tampoc no pot descartar-se que tot plegat acabi redundant en una major eficàcia d’eventuals mesures de control i monitoratge sobre els individus, per part uns estats sempre recelosos d’allò que escapa al seu domini.
