La tarda de dimecres, les edicions digitals dels mitjans de comunicació s’actualitzaven per a recollir en primera plana el suposat posicionament de l’Organització de les Nacions Unides, contrari a la vacunació obligatòria. L’origen de la notícia eren les recents declaracions formulades per l’Alta Comissionada per als Drets Humans de l’entitat, Michelle Bachelet.
El rebombori generat, traslladat immediatament a les xarxes, naixia d’una interpretació massa generosa de les paraules de l’expresidenta de Xile. Un impacte raonable, tenint en compte que, de ser certs els titulars publicats, la posició de l’ONU esdevindria un notable contratemps per als plans de molts governs, impacients per a imposar la vacuna sobre la ciutadania.
Però allò que en realitat desaprova les Nacions Unides és la vacuna “forçosa”, en la literalitat dels termes. És a dir, constrènyer físicament el subjecte per a punxar-lo contra la seva voluntat. L’acte administratiu consistent en la inoculació d’un fàrmac al seu torrent sanguini per mitjà de la força bruta més primitiva, degudament legitimada.
El parer de l’entitat supranacional, en canvi, és un altre quan s’aborda la qüestió de la vacunació “obligatòria”. A diferència de la precipitada i llaminera lectura feta pels mitjans de comunicació, l’ONU sí que avala els mandats imperatius de les injeccions. A través del seu web, declara que els drets humans no resulten lesionats per l’establiment d’aquesta obligatorietat.
Únicament exigeix que s’adopti respectant els principis de legalitat, necessitat i proporcionalitat. Els mateixos criteris que tantes autoritats han distorsionat interessadament per a justificar la mesura, que inequívocament sí que conculca els drets mèdics més elementals. L’organisme, fins i tot, empara de forma expressa la imposició de sancions coercitives sobre els ciutadans que no s’hi avinguessin voluntàriament. Aquesta, i no una altra, és la veritable cara de l’ONU.
