Abordar públicament qualsevol qüestió referida a Israel esdevé arriscat. Tot i l’elevada complexitat que envolta l’etern conflicte de l’Orient Mitjà, es tracta d’un dels afers internacionals que genera els posicionaments individuals més inflexibles, així com les adscripcions més incondicionals a alguna de les causes. Amb massa freqüència s’aparca la reflexió i l’objectivitat, a l’espera de temes que despertin menys passions.
Malgrat tot, presenta elements que resulten inequívocs. Un d’ells és la indubtable influència que ha tingut la producció audiovisual nord-americana en la legitimació de la -qüestionada- fundació de l’estat d’Israel. La ingent col·lecció de films i documentals que tracten els esdeveniments històrics ocorreguts a l’Europa dels anys 30 i 40, ha afavorit el relat del moviment sionista.
Per aquest motiu, sorprèn la facilitat amb què els seus governants estan adoptant en l’actualitat determinades mesures, més pròpies d’altres èpoques i respecte de les que haurien de ser especialment sensibles. En un parell de dies, es restringirà la capacitat ambulatòria d’una part de la població en zones comercials. Una discriminació social basada en l’estat de vacunació. La distinció entre ciutadans de primera, que podran exercir plenament els seus drets civils, i de segona, amb la llibertat limitada, serà possible a través d’un element identificador visible.
És també mitjançant un braçalet electrònic que les autoritats israelianes monitoren l’activitat i els moviments de les persones obligades a complir períodes de quarantena. Se segueix un protocol que inclou supòsits en què, fins i tot, pot imposar-se la reclusió obligatòria d’individus sans, tot i comptar amb un resultat negatiu en proves de detecció del virus. Entre les mesures aprovades, la possibilitat de trasllats i tancaments forçosos en centres de quarantena.
