Una de les constants que ens acompanyen des de l’inici de la pandèmia és l’incompliment sistemàtic de terminis. La pròrroga permanent de tota mesura inicialment anunciada com a temporal. Normalitzar l’excepcionalitat sostenint-la innecessàriament setmana rere setmana, per a convertir-la en l’estatus ordinari.
Recordem l’abús inconstitucional perpetrat pel govern espanyol a través de l’estat d’alarma, previst a la Carta Magna com a eina extraordinària. La promesa de què decaigués transcorreguts quinze dies després de decretar-se, va deixar pas a un règim que va acabar ocupant fins a catorze mesos del calendari. I no només va corrompre’s el caràcter excepcional exigit a l’article 116 de la Constitució, sinó que en paral·lel se suspengueren il·legalment drets fonamentals i s’eliminaren les possibilitats del poder legislatiu per a controlar el govern.
La ciutadania duu a l’esquena més de vint mesos d’ençà de la declaració de pandèmia per part de l’Organització Mundial de la Salut, aquell març de 2020. S’ha superat els divuit mesos que, segons afirmaven els experts, històricament han marcat la fi de les epidèmies de malalties respiratòries virals. L’assoliment de la immunitat de grup, que fa disminuir-ne la letalitat, acaben amb l’amenaça. És clar que l’OMS va encarregar-se de modificar oportunament els protocols per a excloure la variable de la letalitat de l’atribució de “pandèmia” en malalties epidèmiques.
Així arribem a les portes de 2022 a casa nostra, en plena campanya d’administració de terceres dosis de vacunes contra la Covid-19. Fàrmacs amb autoritzacions condicionals sota circumstàncies d’emergència, marcades per ombres en el seu desenvolupament, no esterilitzants, que es troben en una fase experimental que impedeix mesurar-ne la seguretat i l’eficàcia, basades en una tecnologia no testada prèviament i de les que ningú se’n farà responsable. Se’ns assegurà la immunitat després de les dues dosis i a Israel ja n’estan aplicant la quarta. Pel camí, ingents episodis d’efectes adversos, degudament ocultats amb la complicitat dels reguladors, i amb nombrosos casos de vacunats amb pauta completa que segueixen visitant UCI’s i traspassant pel coronavirus.
A escala social l’escenari és desolador. Autònoms i treballadors ensorrats per unes restriccions clamorosament desproporcionades en relació amb les dades sanitàries vigents. La vacunació massiva arrencava amb l’objectiu d’assolir el 60% de la població diana que havia de garantir la immunitat col·lectiva. Després d’elevar-se el mínim fins al 70%, en aquests moments es descarta aquesta protecció de grup i s’exigeix a tothom la punxada, inclosos els infants. S’imposen acientífics instruments de coerció com el passaport sanitari, fixant-se com a requisit per a exercir plenament la llibertat i liquidant, alhora, els drets mèdics més elementals.
Projectada com a mesura efímera, el certificat de vacunació s’establí originàriament per a dues setmanes. A hores d’ara, pocs dubten que ha vingut per a quedar-se, ampliant-se periòdicament els supòsits en què resulta exigible, mentre s’informa que caducarà al cap de nou mesos de la darrera punxada. La condició de completament vacunat s’obtindrà complint diligentment amb successives actualitzacions. Uns plantejaments a molts mesos vista que confirmen que les autoritats treballen en la permanència de les restriccions. Així ho constata el govern espanyol, assignant fons per a la producció de vacunes durant els pròxims quinze anys.
Avui mateix, les xarxes es feien ressò del desenvolupament d’un dispositiu subcutani que reemplaçaria la presentació d’un QR a través del telèfon. En cas d’haver-se formulat realment el “passaport covid” per a poques setmanes, mancaria de tot sentit injectar-se cap microxip sota la pell. Però la voluntat és normalitzar l’excepcionalitat, obtenint l’acceptació ciutadana de totes i cadascuna de les restriccions. S’aplana el camí que possibiliti el control social absolut en nom de la salut pública i de la prostitució del concepte de bé comú. Inconscientment, s’assumeix que els drets fonamentals són privilegis atorgats pel poder i no llibertats innates. Ben aviat hi haurà persones que només hauran viscut sota aquesta realitat. La realitat d’una pandèmia tan devastadora que els mitjans ens l’han d’estar recordant a totes hores.
