Se sabia que el punt d’inflexió en el transcurs de les tensions que es viuen a l’Est d’Europa es produí la jornada de dilluns per mitjà de l’històric missatge emès per Vladimir Putin. El mandatari reconegué formalment les repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk, territoris que separen la resta d’Ucraïna de Rússia. L’operatiu militar iniciat aquesta matinada era des de llavors qüestió de temps.
L’adopció dilluns d’aquesta posició per part de Moscou resultà certament transcendental. Putin activava la narrativa amb què legitimar els bombardejos d’avui. Els enfrontaments entre les tropes ucraïneses i les milícies prorusses a la regió del Donbass havia estat ininterrompuda des de fa set anys. Sense un empitjorament substancial de les hostilitats, la persistència de combats violents no servia per si sola com a pressupòsit justificador d’una incursió russa.
Les dificultats de recórrer a l’anterior pretext per a vendre’l tant a l’opinió pública nacional com a la resta del món, empenyien a executar el pla B. Aprofitant la inevitable escassetat de mecanismes comminatoris presents en el dret internacional, el Kremlin optà per reconèixer la sobirania dels enclavaments d’Ucraïna dominats de facto per la minoria russa i governats al marge del control de la capital. La decisió de Moscou es complementava amb la signatura d’acords transnacionals de col·laboració i auxili mutu.
Més enllà de l’atribució d’aquest nou estatus respecte de Donetsk i Lugansk, el president rus s’atreví fins i tot a qüestionar el dret a existir d’Ucraïna. Atribuí a l’estat veí una naturalesa artificiosa, producte d’errors històrics perpetrats per les autoritats soviètiques al llarg del segle XX. Un perillós desplaçament de la disputa al terreny identitari i que no contribueix al diàleg.
Les arrels del problema són profundes i es remunten a la fi de la Guerra Freda. Al mateix temps, tot indica que assistim a hores d’ara a la consolidació d’una nova reconfiguració de l’equilibri mundial que sepulta la condició dels Estats Units com a potència hegemònica. Una posició que ha ostentat els darrers trenta anys, d’ençà de la caiguda del Bloc de l’Est.
Aquest esfondrament del món unipolar ha tingut com a element accelerador la feblesa projectada per Joe Biden. La popularitat interna del president nord-americà decau a cada dia que passa. Mentrestant, portes enfora, el dèbil lideratge del demòcrata també a l’escena internacional és explotada en benefici de les aspiracions de les potències adversàries.
Només així s’explica la jugada de Putin i la inaudita retòrica emprada. El rus percep el mandat de Biden com a oportunitat per a avançar en els seus interessos. Malgrat la influència dels Estats Units sobre l’actual règim ucraïnès, Washington ha estat incapaç de fer complir els acords de Minsk i d’aturar els greuges contra la minoria russa endegats -o tolerats- per Kíev.
Del que no pot acusar-se el Kremlin és de no haver anat de cara. La seva demanda sempre ha estat la d’obtenir garanties per part de l’OTAN de no veure la seguretat de Rússia compromesa. La fracassada gestió diplomàtica de la Casa Blanca no ha assolit cap gest d’Ucraïna en aquest sentit i Putin ha tirat pel dret, encoratjat per la fragilitat de Biden.
L’amenaça de sancions tampoc no generen l’efecte esperat. El marge de la UE per a exercir pressió es veu condicionada per la dependència energètica dels seus membres respecte de Rússia. Una dependència que ha deixat de ser recíproca gràcies a la bona sintonia demostrada entre Moscou i Pequín, que han forjat importants acords comercials estratègics. La Xina, atenta a l’evolució dels esdeveniments des de la distància, podria emular la iniciativa de Putin en relació amb la qüestió taiwanesa.
