La vis interpretativa que ostenta el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, desorienta molts analistes que proven d’aprofundir en la seva figura en el marc de l’actual conflicte. La negativa de l’OTAN d’auxiliar Kíev involucrant-se militarment, així com el rebuig explícit respecte de l’entrada d’Ucraïna a l’Aliança, situen el personatge en una posició complicada.
O bé ha estat miserablement entabanat amb falses promeses, o bé és partícip d’aquesta mortífera comèdia. Sigui com sigui, i atenent a les conseqüències que se n’han derivat, difícilment se li pot atribuir un error de càlcul en la lectura dels esdeveniments, ja que pressuposaria un grau d’incompetència inconcebible en el govern d’una nació europea.
En tot cas, Zelenski no podrà defugir de la responsabilitat històrica d’haver conduït el seu país al precipici, en benefici de Washington, que va assolint objectius des de la barrera i a cost zero. Moscou ha picat l’ham i Rússia quedarà moralment proscrita de la resta d’Europa durant dècades. El Kremlin en sortirà aïllat i el poble rus, estigmatitzat.
Entretant, la relació de vassallatge de la Unió Europea envers els Estats Units romandrà intacta, malgrat que hàgim de fer-nos càrrec des d’aquí de bona part de la factura -energètica- d’aquesta sinistra maniobra geopolítica. Però és la sang dels ucraïnesos, també la dels prorussos de l’est, la que vessa sobre una terra grapejada i instrumentalitzada per interessos forans.
