Josep de Ribas i Boyons: militar d’origen català i figura clau en els orígens històrics de l’actual conflicte Ucraïnès

Quan el 1762 Sophie Friederike Auguste von Anhalt-Zerbst, d’origen prussià, esdevingué tsarina de Rússia, l’actual territori d’Ucraïna se’l repartien les grans potències regionals de l’època. La zona septentrional es dividia entre l’Imperi Rus, a l’est, i la denominada República de les Dues Nacions, formada per la unió política de polonesos i lituans, a l’oest. El sud-oest restava en mans de l’Imperi Otomà i la població russa que habitava la zona de la península de Crimea era governada pels tàrtars.

La nova emperadriu russa, sota el nom de Caterina II de Rússia, passaria a la història com la Gran, per la seva acció exterior. Les permanents tensions entre potències veïnes donarien lloc a la primera Guerra russo-turca de 1768-1774, sis anys després que Caterina II ocupés el tron. L’Imperi Otomà, que aleshores dominava les actuals Grècia, Bulgària, Moldàvia i bona part de Romania i els Balcans, inicià el conflicte bèl·lic. Comptava amb l’aliança dels tàrtars del Kanat de Crimea, que funcionava com a un protectorat dels turcs.

La guerra finalitzaria el 1774 amb l’ocupació militar russa de la península de Crimea que, malgrat conservar l’estatus de Kanat independent, deixava de ser un satèl·lit otomà. Les conseqüències de la contesa, que acabarien amb l’annexió de Crimea per part de l’Imperi Rus i li possibilitarien l’accés al Mar Negre, desembocarien en l’esclat el 1987 de la segona Guerra russo-turca.

Al servei de les operacions bèl·liques de l’emperadriu Caterina II es trobava un militar d’origen català. Josep de Ribas i Boyons, de pare barceloní i mare irlandesa, integrava l’exèrcit napolità quan tingué els primers contactes amb l’Imperi Rus, en el marc dels combats navals contra flotes turques al Mediterrani. Es casaria amb una dama d’honor de la tsarina després d’instal·lar-se a Sant Petersburg, on acabaria servint al favorit de l’emperadriu, el Príncep Potiomkin.

De Ribas participà en les guerres russo-turques de la segona meitat del segle XVIII, destacant especialment en la que tingué lloc entre els anys 1787 i 1792. Es distingí pel seu paper preponderant en l’ocupació de la península de Crimea i, sobretot, en la victòria sobre els otomans al Delta del Danubi. Prèviament, havia conquerit Haji Bay, fortalesa turca construïda a l’indret on s’ubicaria la ciutat d’Odessa.

Acabada la guerra, Josep de Ribas, avalat per les seves exitoses campanyes militars, esdevindria un dels artífexs en la construcció d’Odessa, de la qual en seria el primer batlle. Malgrat acumular nombroses condecoracions, la mort de Caterina la Gran el 1796 donaria peu a una davallada en la capacitat d’influència que ostentava fins el moment el militar d’origen català. No obstant això, tingué temps de ser nomenat almirall i ser designat com a un dels primers governadors de la Nova Rússia (Novorrosiya en rus).

Aquesta regió, part de l’Imperi Rus, s’estenia a l’àrea septentrional de la riba nord del Mar Negre i integrava les principals zones de disputa al conflicte ucraïnes del present. Incloïa les actuals Donetsk, Lugansk, Dnipropetrovsk, Kherson, Mikolaiv, Zaporíjia, així com Odessa i la península de Crimea. El territori que avui acull les províncies federals russes de Krasnodar, Stàvropol i Rostov també en formaven part, juntament Transnístria, situada entre les Moldàvia i Ucraïna contemporànies.

En l’actualitat, l’explicació de les hostilitats que afecten aquesta regió es troba segrestada per posicions simplistes i per l’obsessió dels mitjans per la immediatesa informativa. L’exhibició d’imatges explícites i l’estimulació emocional de l’audiència marquen el pas de la cobertura mediàtica. Aquest reduccionisme ens allunya de la correcta comprensió d’un fenomen tan complex. Entre els antecedents indispensables per a entendre’l, hi destaquen fets ocorreguts fa dos-cents cinquanta anys i que comptaren amb el protagonisme de l’empremta catalana.

Contingut relacionat: