Aquesta passada matinada la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, qualificava d'”històric” l’acord obtingut, instants abans, respecte de la Llei de Serveis Digitals (DSA). Després de dos anys debatent-ne, la Unió Europea enllesteix així el projecte definitiu amb què pretén exercir un control més intens sobre el contingut a la xarxa.
Mentre que la Llei de Mercats Digitals (DMA) cerca garantir l’adequat funcionament de la competència en l’àmbit digital i evitar-ne pràctiques per part dels gegants tecnològics que puguin restringir-la, la Llei de Serveis Digitals (DSA) té com a finalitat regular els serveis, productes, activitats i publicacions en línia, als que l’usuari pot accedir des del territori dels Estats membre de la Unió.
La normativa es presenta sota objectius relacionats amb la protecció dels internautes d’eventuals estafes o l’impediment d’aquelles conductes il·legals que es veuen beneficiades pel major grau d’impunitat que ofereix Internet. S’hi preveuen obligacions sobre les grans plataformes, a les quals s’exigirà major diligència en la revisió i supressió de continguts il·lícits.
Darrere aquestes fites, aparentment lloables, s’amaga una intencionalitat accessòria i del tot qüestionable. El text acordat proposa limitar l’exercici de la llibertat d’expressió a la xarxa, habilitant l’aplicació de la censura sobre allò que anomena “desinformació”. La voluntat és institucionalitzar les pràctiques contràries al pluralisme informatiu, que ja s’han estat desplegant aprofitant els pretexts de la pandèmia o del conflicte a Ucraïna.
Amb aquests antecedents tot fa pensar que es planteja amb l’ànim de silenciar veus alternatives envers el relat oficial que s’imposi a cada moment. Tant és així, que la regulació equipara la publicació d’informacions crítiques amb l’emissió de discursos d’odi, l’enaltiment del terrorisme, la difusió de pornografia infantil, l’assetjament online o la venda de productes falsificats.
