D’un temps ençà, un bon nombre d’especialistes expressen el seu neguit davant l’impacte d’aquests dos anys sobre la salut mental de la població. Una preocupació compartida arreu dels països occidentals i que comença a confirmar-se per mitjà de la proliferació d’estudis que aborden el fenomen.
Des dels mitjans de comunicació de masses, es presenta el dany en el benestar emocional com una conseqüència de la pandèmia. Aquesta manera de tractar-ho pretén, deliberadament, esquivar fer esment al factor preeminent dins el nexe causal. Els estralls econòmics, socials i psicològics que encara perduren, no foren símptomes de la Covid-19, sinó els efectes derivats de l’adopció per part dels governs de mesures desproporcionades.
En qualsevol cas, el deteriorament de la salut mental és una realitat, tal com constaten investigacions recents. El mes passat, per exemple, l’agència nacional d’estadístiques del Canadà feia públics els resultats obtinguts en una enquesta destinada a mesurar la presència de pensaments suïcides en la ciutadania.
Realitzat entre l’1 de febrer i el 7 de maig de 2021, el sondeig detectà un notable ascens en el nivell d’ideació suïcida, en comparació les xifres anteriors a la pandèmia. El grau de prevalença de pensaments d’autòlisi s’havien mantingut estables durant les darreres dècades, situant-se el 2019 en un 2,7%. Al període comprès a l’estudi, es disparà fins al 4,2%, esdevenint una taxa “significativament més alta” d’acord amb els autors.
A partir de l’anàlisi dels diferents subgrups demogràfics, s’observa que l’increment afecta la totalitat de franges d’edat situades per sota de 65 anys, tant en dones com en homes. L’augment de sentiments suïcides coincideix temporalment amb les mesures sanitàries imposades per les autoritats del país. Els canadencs foren sotmesos a bloquejos i restriccions sense precedents, a tancaments forçosos, al rastreig de moviments i a l’obligació de vacunar-se.
L’extrema gestió liderada per Justin Trudeau acabà generant una mobilització social històrica. La resposta del primer ministre envers la protesta continuà amb la lògica autoritària exhibida fins al moment. Declarà de forma il·legal l’estat d’alarma i desplegà una repressió furibunda. La retòrica hostil emprada pel govern també va pertorbar substancialment la convivència ciutadana.
Més enllà del Canadà, han aparegut recerques que fan aflorar alteracions en el benestar mental a territoris que gaudeixen de nivells de desenvolupament semblants. És el cas d’Austràlia, des d’on s’ha impulsat un estudi per a avaluar l’abast de les seqüeles amb què els adolescents surten després de dos anys d’excepcionalitat.
S’examinen els hàbits de vida d’aquest segment de la població i es calibra el pes de les restriccions a l’hora d’influir-hi. Els autors conclouen que les severes mesures endegades per les administracions australianes han suscitat un increment rellevant en els comportaments de risc dels adolescents. S’hi distingeix un major temps d’ús de pantalles amb finalitats recreatives, un deteriorament en la qualitat alimentària i un augment en el consum d’alcohol i de tabac.
Previsiblement, assistirem a la publicació de noves recerques que, conjuntament, condueixin a un diagnòstic precís de l’assumpte. Tanmateix, cal tenir present que el seu origen rau en les accions dels responsables públics. Al Canadà, l’estricta gestió es justificà per a combatre una pandèmia que ha representat una mortalitat del 0,1%. Xifra que podria ser fins i tot inferior, en atenció a les qüestionables tècniques de recompte practicades.
Per la seva banda, la reacció a Austràlia resulta, si cap, més desproporcionada, tenint en compte que la proporció de defuncions sobre el total de la població ha estat del 0,03%. Aquesta insignificant incidència no va evitar que s’erigís sobre sòl australià un infame camp de quarantena.
