Ja han transcorregut més de dos mesos d’ençà que Madrid deixés enrere dècades de neutralitat envers el conflicte del Sàhara Occidental i anunciés el seu suport a la posició marroquina. No va ser un moviment qualsevol, sinó que impactava de ple sobre el delicat equilibri regional, marcat per les creixents tensions entre el Marroc i Algèria.
Tanmateix, la decisió del govern espanyol va ser tan transcendental com inesperada, provocant sorpresa a propis i estranys. De les reaccions derivades, dins i fora de l’executiu, s’intuïa que el cop de timó diplomàtic havia estat impulsat en exclusiva pel president Sánchez. També agafà els dirigents d’Unidas-Podemos amb el peu canviat, tenint en compte l’especial sensibilitat que la qüestió sahrauí desperta en els socis del PSOE al govern.
La tesi mantinguda per alguns analistes, que situen el gir de la postura espanyola en el marc de les noves aliances geopolítiques establertes pel Marroc, especialment amb els Estats Units, presenta diverses mancances. En primer lloc, perquè aquest escenari internacional estava més que consolidat onze mesos enrere, quan l’estat espanyol acollí el líder del Front Polisario per a prestar-li assistència sanitària, malgrat l’esperable greuge que suposava per al règim marroquí.
En segon lloc, no pot perdre’s de vista que l’assumpció per part de Madrid dels plantejaments de Rabat es produí enmig d’una crisi energètica sense precedents, agreujant la vulnerabilitat de l’economia espanyola davant la imprevisible resposta diplomàtica i comercial d’Algèria, proveïdor clau de gas natural. Els lligams amb Alger es trenquen mentre el Marroc reactiva les pretensions marítimes en les zones que es disputa amb Espanya.
Per aquests motius, pren força la hipòtesi segons la qual Pedro Sánchez podria estar sotmès a algun tipus d’extorsió per les autoritats marroquines. L’abandonament de la neutralitat en relació amb el Sàhara Occidental se situa temporalment prop de les revelacions d’espionatge sobre els dispositius mòbils dels ministres espanyols d’Exteriors i d’Interior, així com del mateix president del govern.
Juntament amb Sánchez, la intrusió en els terminals afectava les àrees de l’executiu més substantives pel que fa a les relacions amb el Marroc. De la mateixa manera, la infecció dels telèfons s’hauria iniciat la primavera de 2021, coincidint amb el moment més crític de la crisi diplomàtica generada per l’estada de Gali a la península i amb un increment de la pressió migratòria causada per la deliberada passivitat marroquina en el control de la frontera.
La possibilitat que la monarquia alauí disposi d’informació delicada, provinent de les més de dues gigues d’emmagatzematge extretes del dispositiu de Pedro Sánchez, i que l’estigui explotant per a collar-lo, encaixa amb aquestes maniobres en política exterior. La subordinació als interessos marroquins, fins i tot escenificada en -els gens accidentals- elements protocol·laris, s’ha vist recentment confirmada les explicacions de la Moncloa entorn de l’incident de fa pocs dies a la tanca de Melilla.
En relació amb el contingut interceptat que en aquests moments tindria el president del govern espanyol contra les cordes, s’apunta a assumptes que n’impliquen directament la dona. En aquest sentit, diversos mitjans de l’Estat s’han fet darrerament ressò de la informació publicada per France Soir que, mesos enrere, atribuïa les cessions de Madrid a l’obtenció per la intel·ligència marroquina de material comprometedor per al president del govern.
En particular, el portal francès ho vincula expressament a les activitats professionals endegades per Begoña Gómez al Magreb. Un controvertit entramat de negocis executats per Gómez que pivotarien al voltant de l’Institut d’Empresa, on dirigia els projectes formatius desenvolupats per l’entitat espanyola al continent africà.
No sembla casual que el sotrac provocat per l’afer Pegasus, el gir diplomàtic respecte al Marroc i la fi del vincle professional de l’esposa de Sánchez a l’Institut d’Empresa s’hagin produït alhora. Algunes fonts atribueixen la col·laboració dels Estats Units en aquesta operació d’extorsió. Pel que fa a la informació crítica que ha dinamitat els ponts entre Madrid i Alger -i també amb l’Al-Aaiun-, aquesta seria coneguda únicament per la Casa Reial marroquina, ben conscient del profit que encara pot aportar-li al règim.
