El llibre Incompetències bàsiques, escrit per Damià Bardera, és molt més que un informe administratiu de situació. És el colpidor testimoni des de l’interior d’un sistema educatiu que agonitza, asfixiat pel pes d’un bonisme institucional que ha preferit els aplaudiments fàcils a les solucions reals. L’autor descriu com Catalunya s’enfonsa curs rere curs en un fangar educatiu creat per dècades de males decisions, pedagogia barata i un menyspreu absolut per l’excel·lència.
La transformació del rol del professor és clau en aquest procés de declivi i Bardera ho exposa de forma magistral. El docent, percebut en el passat com a figura d’autoritat, far intel·lectual i model de disciplina, és poc més que un mer dinamitzador de grups a la Catalunya dels nostres dies. Desposseït de l’autoritat necessària per a imposar l’ordre o exigir rendiment als alumnes, es veu abocat a pidolar l’atenció d’uns adolescents que se saben tots els seus drets, però que, alhora, no es reconeixen en cap obligació.
Publicada per l’Editorial Pòrtic, l’obra qüestiona els nous enfocaments en l’ensenyament o, més aviat, la manera en què s’han introduït a casa nostra. El famós aprenentatge “per projectes”, que sobre el paper havia de preparar els alumnes per a enfrontar-se al món real, però que a la pràctica ha esdevingut una excusa per a no ensenyar res. Hores i més hores dedicades a fer maquetes i preparar presentacions tan vistoses com buides, mentre els resultats en matemàtiques, llengua i ciència situen Catalunya cada cop més avall als informes PISA.
L’adopció d’aquests nous models educatius, que camuflen la ignorància amb modernitat, sorgeix de teories formulades per pedagogs i organitzacions desconnectats de la realitat de les aules, tal com s’assenyala a diversos passatges del llibre. Així, s’imposen propostes que han estat dissenyades sense atendre a les circumstàncies que travessen estudiants, professors i centres. D’entrada, les ràtios actuals no només impedeixen que l’aprenentatge per projectes millori el rendiment acadèmic sinó que l’empitjoren.
En paral·lel, els docents es veuen atrapats en un interminable laberint de burocràcia. Han de bregar amb plans individualitzats, reunions eternes i incomptables formularis que ocupen el temps que haurien de destinar a la preparació de classes i l’ensenyament efectiu. La desproporcionada dedicació a emplenar informes que ningú llegirà acaba ofegant tota vocació per a ensenyar, motivar o inspirar els alumnes.
Ordinadors, tauletes i pissarres digitals. La tecnologia a escoles i instituts ha passat de ser un complement a convertir-se en l’eix central de l’aprenentatge. L’ús intensiu de les pantalles a classe ha dinamitat la capacitat de concentració dels alumnes, els ha negat l’adquisició d’habilitats fonamentals com la lectura o l’escriptura manual i els impossibilita assimilar adequadament els coneixements. Generacions senceres creixen confonent tecnologia amb saviesa i el preu que en pagarem com a societat serà molt alt.
A tot plegat cal afegir els mosaics culturals en què s’han transformat les aules del país. El volum d’escolars nouvinguts, en molts casos sense coneixements elementals ni domini de la nostra llengua, és l’últim clau al taüt del nostre sistema educatiu. El desbordament és evident en aquests contextos que les autoritats anomenen com a “grups d’elevada complexitat”, un eufemisme que amaga la incapacitat per a fer front al problema.
En aquest sentit, ens trobem amb una política educativa que sembla exclusivament dissenyada per a maquillar la catàstrofe. No es permet expulsar els alumnes problemàtics, ni fer que repeteixin curs, i les absències injustificades s’ometen als certificats. Aquesta filosofia, que vol evitar l’estigmatització, acaba generant una ficció estrambòtica: els alumnes surten del sistema amb titulacions que no reflecteixen ni de bon tros les seves habilitats reals. En darrer terme, com en una comèdia tràgica, els problemes no desapareixen, només es traslladen al següent acte: el del fracàs laboral i social.
Damià Bardera, un de tants docents de Catalunya exhausts i enfrontats a una realitat que els supera, relata escenes més pròpies d’una societat fallida que no pas d’aules situades a l’Europa rica i suposadament pròspera. D’acord amb el panorama que presenta a Incompetències bàsiques, parlar d'”educació” resulta gairebé ofensiu; aquí s’està lliurant un combat desesperat per mantenir les formes mínimes de convivència. Però no ens enganyem, assistim a un desastre deliberat, un crim silenciós que ha convertit les aules en trinxeres de mediocritat. El que està passant a les aules catalanes no és només un problema tècnic: és l’execució meticulosa d’un suïcidi col·lectiu.
