La crisi de l’habitatge a Catalunya no és ni un misteri ni un accident. Ja fa anys que no es tracta d’una qüestió de metres quadrats ni de rendes disponibles, sinó de pura impostura moral. És el resultat lògic, inevitable i fins i tot poètic de dècades de demagògia, populisme barat i una èpica de cartó pedra cultivada pels qui aquest cap de setmana apareixien novament fent el ploricó davant de les càmeres. Polítics de saló, activistes professionals i periodistes subvencionats protesten ara pel preu dels pisos, com si no hi tinguessin res a veure. I ho tenen tot a veure.
La consigna era clara: calia “protegir” l’inquilí. Però no protegir-lo de la precarietat econòmica o laboral, no; protegir-lo del propietari, d’aquest dimoni burgès que pretén -quin escàndol- treure profit d’allò que és seu. I sobre aquesta premissa s’ha aixecat una arquitectura legal basada en la sospita permanent cap a qui posseeix, en l’odi vers el qui guanya diners i en la penalització d’aquell que estalvia.
Es legisla amb fúria adolescent, confonent justícia social amb revenja, i amb aquesta pulsió -malauradament avui tan catalana- de voler controlar-ho tot sense assumir-ne cap responsabilitat. I així, entre topalls de preus, inseguretat jurídica i complicitat amb l’okupació, han aconseguit el que semblava impossible: que ningú vulgui llogar. Ni construir. Ni invertir. Ni arriscar-se.
Però no contents amb trinxar l’oferta, també han alimentat la demanda com qui dóna sucre a una criatura hiperactiva. El bonisme dominant va fer que Catalunya volgués ser més virtuosa que ningú i decidís convertir-se en terra d’acollida sense preguntar-se si comptava amb prou cases, hospitals o escoles. El més important era la foto, el tuit, l’aplaudiment. Però l’habitatge no s’improvisa. L’acolliment d’estrangers sense límits ni planificació no és bondat, és irresponsabilitat.
Recorden el “Volem acollir”? Els participants d’aquella festa de superioritat moral avui s’escandalitzen perquè hi ha més gent buscant pis que pisos disponibles. Encara més miserable és la posició dels artífexs de la campanya, ben conscients que no els afectarien les conseqüències. Que no serien ells qui haurien de compartir-ne escala ni barri ni llista d’espera. El resultat, del tot previsible: més demanda davant una oferta minvant. Més pressió sobre un mercat que ja coixejava; i un cinisme que esgarrifa.
A tot això, cal afegir-hi la gran frivolitat catalana dels últims anys: l’okupació com a dret, com a expressió cultural, gairebé com a performance artística. A cap país seriós es toleraria aquesta pràctica com ho fem aquí. Cap societat amb un mínim de respecte per la llei i l’esforç justificaria que algú pogués viure de franc en un lloc que un altre ha pagat durant anys. Però aquí ho hem convertit en símbol. En causa. La policia es veu forçada a mirar cap a un altre cantó, els jutges arronsen les espatlles amb resignació, i el polític somriu per a la televisió mentre el propietari, aquell ximple útil que continua pagant l’IBI i la hipoteca, es desespera. Això sí, dissabte tocava indignar-se perquè al llogater se li exigeixen nòmines impossibles i avals familiars.
I, per acabar-ho d’adobar, l’atac sistemàtic contra la institució de la “família”, del qual participen administracions, redaccions periodístiques i centres educatius. Tanmateix, la solitud també té un preu. Però ningú no en vol parlar. Després d’anys d’estigmatització de la família, de presentar-la com una presó patriarcal i una rèmora del passat, ara descobrim un fet tan obvi com que cada persona que viu sola necessita el seu propi pis. Que l’atomització social també incrementa la demanda. I que no hi ha prou habitatge per a tant individualisme.
L’aristocràcia woke ha destruït els vincles, ha convertit la maternitat en un gest subversiu i el pare en sospitós permanent. I avui dia ens explica que hi ha una “emergència habitacional”. No, senyors: assistim a una emergència moral. Una generació sencera ha crescut odiant tot allò que donava estructura i sentit a la vida. I ara no saben ni amb qui compartir pis.
I així estem: els que han arruïnat el mercat clamen avui per un parc públic d’habitatge. Els que van espantar els propietaris ara els demanen que lloguin amb “empatia”. Els que van atreure onades d’immigració sense preveure conseqüències ara exigeixen “dret a sostre”. I malgrat ser els responsables de la catàstrofe, tornen a desfilar pels carrers com herois, reclamant “solucions valentes”. Valents ho són, sí: cal molt coratge per a calar foc a una casa i vendre’s després com a bomber.
En definitiva, l’actual situació del mercat immobiliari no és ni un misteri ni una fatalitat: és una obra d’autor. I l’autor és col·lectiu, està perfectament organitzat i cada cap de setmana surt a manifestar-se contra el seu propi currículum. La tragèdia no és la crisi de l’habitatge; la tragèdia és que encara quedi algú disposat a fer-los cas.
