La setmana de mobilitzacions del sector educatiu ha culminat aquest divendres amb una protesta multitudinària als carrers de Barcelona, on desenes de milers de docents han exigit millores laborals i educatives. En aquest context, Aliança Catalana ha fixat una posició que combina el reconeixement del malestar del professorat amb una crítica frontal a les solucions plantejades pels sindicats i el Govern.
Jordi Aragonès, secretari d’estudis i programes del partit, s’ha encarregat d’exposar en un vídeo publicat a X el posicionament de la formació davant les massives protestes protagonitzades pels docents. Aragonès, que també és professor de secundària en un institut de Barcelona, abordava el conflicte situant el debat més enllà de les reivindicacions immediates.
Setmana de mobilitzacions
La vaga, que ha estat la cinquena d’aquesta setmana, ha tingut un seguiment significatiu: del 40% segons el Departament d’Educació i fins al 85% segons els sindicats convocants.
El col·lectiu docent reclama millores salarials per a recuperar poder adquisitiu, reducció de la burocràcia, més estabilitat de les plantilles i una baixada de les ràtios a les aules. Molts professors insisteixen a denunciar que la massificació i la manca de recursos dificulten una atenció adequada a l’alumnat.
Bona part del professorat, així com el sindicat USTEC-STEs, exigeix la reobertura de negociacions amb el Departament d’Educació, rebutjant l’acord assolit la setmana passada entre el govern català i UGT i CCOO.
Suport a les queixes, rebuig a la vaga
En el seu missatge, Aragonès assegura que les reclamacions dels docents són “totalment legítimes” i comparteix la situació precària que pateixen els professors, “enterrats en paperassa, en classes massificades i amb salaris cada vegada més ajustats”. Tanmateix, marca distàncies amb l’estratègia sindical: “Una vaga educativa és un símptoma, però no un remei”, afirma.
A parer del dirigent d’Aliança Catalana, les vagues poden generar pressió mediàtica i política, però no resolen els problemes estructurals del sistema educatiu. En particular, critica que la resposta habitual dels sindicats -centrada en increments salarials- pot acabar derivant, segons ell, en més inflació i pèrdua de poder adquisitiu a mitjà termini.
Model pedagògic i immigració
El nucli de la discrepància d’Aliança Catalana no se situa tant en el diagnòstic immediat sinó més aviat en el que considera l’arrel del problema. Aragonès sosté que la crisi del sistema educatiu és “de model i de productivitat”, i no exclusivament salarial.
En aquest sentit, carrega igualment contra determinades orientacions pedagògiques imposades les darreres dècades, assenyalant entitats com la Fundació Bofill. D’acord amb la seva visió, aquests corrents haurien desplaçat el paper central del professor a l’aula, incrementant la burocràcia i reduint el pes de l’esforç i la memorització en l’aprenentatge.
Aragonès denuncia que aquest enfocament ha convertit el docent en “un simple buròcrata” i vincula part del malestar actual amb aquesta transformació del sistema educatiu.
Un altre dels punts més destacats del posicionament del partit de Sílvia Orriols té a veure amb l’impacte que hauria provocat l’afluència immigratòria dels últims anys sobre el sistema educatiu català i el conjunt dels serveis públics. Aragonès lamenta el suport dels sindicats a les regularitzacions massives d’estrangers que, assegura, han contribuït a la saturació de les aules.
“Un gir de 180 graus”
Davant la situació actual, Aliança Catalana planteja un conjunt de mesures que s’allunyen de les reivindicacions sindicals: control de la immigració, canvi del model productiu, reducció de la burocràcia i recuperació de l’autoritat del professorat a l’aula.
El partit conclou que, tot i que les queixes dels docents són justificades, la solució no arribarà de les negociacions actuals ni de les mobilitzacions, sinó d’un “gir de 180 graus” en les polítiques del país. Així, mentre els sindicats insisteixen a reobrir el diàleg amb el Govern i mantenir la pressió al carrer, Aliança Catalana aposta per un replantejament profund del sistema, situant la qüestió en un marc polític i ideològic molt més ampli.
