Fa uns dies la líder de la formació francesa Rassemblement National (RN) posava en marxa la ruptura definitiva amb l’alemanya Alternative für Deutchland (AfD).
L’enèsima polèmica entorn del cap de llista de l’AfD per a les europees, Maximilian Krah, ha esdevingut el pretext idoni per a Marine Le Pen, desitjosa de fa temps de desmarcar-se’n.
Fent valer l’inapel·lable domini gal a l’interior d’Identitat i Democràcia (ID), Le Pen aconseguí executar l’expulsió del partit germànic del grup europarlamentari sobiranista.
Altres membres destacats d’aquesta aliança continental, com ara el Vlaams Belang flamenc o La Lega italiana, s’alineaven amb RN en la decisió d’excloure el soci alemany, percebut com un element cada cop més incòmode.
Però és sobretot en clau interna que convé llegir la maniobra de Le Pen, convençuda que les seves possibilitats d’assolir -d’una vegada per totes- la presidència de França exigeixen que tingui èxit a l’hora d’exhibir el seu rostre més moderat.
I en aquesta estratègia s’emmarca també la recent oferta de la política francesa a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, per tal de teixir a Brussel·les un front comú i sostingut en el temps.
Aquest plantejament comportaria la fusió entre el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i el que queda d’ID, després de desfer-se dels seus components menys atlantistes.
Amb ambdós grups a l’alça a les enquestes per al 9J, en cas de produir-se l’anterior integració, la força resultant estaria en condicions de disputar als socialdemòcrates la segona posició en nombre de representants a l’Eurocambra.
La clau de tot plegat es troba en mans de Meloni. Tanmateix, el full de ruta de la mandatària italiana, atesa la seva trajectòria en política comunitària, sembla orientat a prioritzar una entesa amb el Partit Popular Europeu (EPP).
