La normalitat amb què Budapest viu l’alternança política sorgida de les urnes desmunta la caricatura difosa a casa nostra
D’ençà de les eleccions hongareses de diumenge passat, l’establishment polític i mediàtic de Catalunya ha presentat la derrota de Viktor Orbán com si un país sotmès hagués estat alliberat, com si s’hagués trencat una cuirassa autoritària que hi impossibilitava l’alternança. Però si deixem de banda la retòrica i ens limitem a observar-ne els fets, la realitat no sembla encaixar amb aquest discurs.
Durant molt temps, se’ns ha assegurat que Orbán havia blindat el sistema amb l’objectiu d’aferrar-se al poder. Tanmateix, molt abans que acabés l’escrutini, ja havia admès la derrota i felicitat el vencedor, Péter Magyar. Sense insinuacions ni maniobres. Simplement va perdre i així ho va reconèixer. Una normalitat democràtica difícil de conciliar amb la caricatura del dèspota atrinxerat tan difosa al nostre país.
Ens havien dit i repetit que el mandatari hongarès tenia el sistema judicial sota control. Una suposada circumstància que, curiosament, ni tan sols ha provat d’aprofitar en el seu moment més crític. No hi ha hagut impugnacions, recursos o argúcies processals per a guanyar temps.
Sorprenentment, Orbán tampoc no ha tret rèdit del domini que, segons se’ns havia explicat, exercia sobre els mitjans de comunicació d’Hongria: cap operació per a sembrar dubtes sobre el procés electoral, cap campanya per a desacreditar-ne el resultat, cap relat alternatiu construït a la desesperada. La presumpta maquinària que havia de servir-li per a perpetuar-se en el poder no s’ha activat quan més li convenia.
I després hi ha l’assumpte del sistema electoral, que el fins ara primer ministre s’hauria ocupat de redissenyar per a fer-se’l a mida. Les xifres, novament, no sostenen aquesta tesi. Malgrat obtenir el 38% dels vots, el partit d’Orbán només ostentarà el 28% dels escons del Parlament; el seu adversari, en canvi, amb el 55% dels sufragis, disposarà del 69% del total de representants a la cambra legislativa. Així, en lloc d’afavorir-lo, el model electoral l’hauria perjudicat.
Davant aquests fets incontestables, la lectura que s’ha imposat arreu d’Europa no respondria a qüestions democràtiques, sinó més aviat ideològiques. A Catalunya, això resulta especialment paradoxal. Al llarg d’aquests setze anys, Orbán ha basat la seva acció política en la sobirania nacional. Recuperar la capacitat de decisió davant el creixent centralisme de la Unió Europea, reduir la dependència econòmica exterior, preservar la identitat cultural pròpia, prioritzar els interessos del país.
No obstant això, polítics i analistes que a casa nostra que es defineixen com a catalanistes -i fins i tot com a independentistes- han assumit acríticament els posicionaments de Brussel·les en relació amb Budapest. Tertulians i columnistes han carregat amb vehemència contra Orbán per fer exactament allò que ells mateixos afirmen voler per a Catalunya. La contradicció és massa evident per a ignorar-la.
La raó de fons és que el líder hongarès, avalat per les urnes, defensava valors conservadors i no s’aplanava als dictats de l’agenda globalista. I per al consens institucional i mediàtic català, la sobirania només es considera vàlida en la mesura que es practiqui dins d’unes coordenades ideològiques concretes. Si una nació l’exerceix per a confrontar el poder creixent de Brussel·les, passa a ser sospitosa, indesitjable.
És en aquest punt on s’activen les campanyes de deslegitimació democràtica i on es blanquegen represàlies com la retenció de milers de milions en fons europeus destinats a Hongria. Perquè si bé una part de la derrota electoral d’Orbán ha estat atribuïda a la situació econòmica, sovint s’ha exclòs de l’anàlisi l’efecte del bloqueig d’aquestes transferències mil milionàries. Un xantatge financer per a pressionar i condicionar les polítiques de Budapest en matèria institucional, migratòria i cultural i, alhora, disciplinar la ciutadania hongaresa.
En definitiva, aplicar el concepte de “democràcia buidada” a Hongria no sembla gaire versemblant. Un sistema que permet una derrota aclaparadora de qui ha manat durant setze anys consecutius no està blindat. Un sistema on la distribució d’escons sobrerepresenta la victòria de l’oposició tampoc no sembla manipulat a favor del govern.
El problema del relat dominant a Catalunya és que no pot admetre aquesta normalitat. Necessita una narrativa d’alliberament. La realitat, però, és més prosaica. El canvi polític s’ha produït dins les regles del joc democràtic. I això obliga a revisar moltes certeses preconcebudes. Potser Hongria no era l’autocràcia que ens volien fer creure. Potser era simplement una democràcia que havia triat un camí i que ara en prova un altre. És, sens dubte, una història menys èpica, però és molt més honesta.
