Quan una nació decideix que la continuïtat biològica i identitària és prescindible, inicia un procés de dissolució que, gairebé sempre, resulta irreversible. Catalunya n’és avui un exemple paradigmàtic. El fenomen que observem no és únicament un descens de la natalitat, sinó la combinació d’un relat ideològic i unes polítiques públiques que han conduït a la substitució progressiva d’una població.
Les dades n’ofereixen una fotografia clara. El 2022, prop de la meitat dels nadons a Catalunya tenien almenys un progenitor estranger extracomunitari. Al conjunt de les comarques gironines, més de la meitat. A Salt, tres de cada quatre. No és un fet trivial; la composició demogràfica és l’element que defineix el futur cultural, i en aquest cas suggereix un escenari on la identitat mil·lenària catalana queda desplaçada per noves realitats socials.
El mecanisme d’aquest canvi no és aliè al marc ideològic que s’ha imposat les darreres dècades arreu d’Occident. S’ha equiparat la natalitat amb una expressió reaccionària o d’irresponsabilitat ecològica. En paral·lel, s’ha glorificat la llibertat individual entesa com a absència d’obligacions, promovent un model de ciutadà-consumidor que prioritza el plaer immediat davant de la transmissió de la vida i de la cultura. El resultat és que la població autòctona envelleix i minva, mentre la seva demografia és completada -i progressivament reemplaçada- per fluxos migratoris massius.
Aquest fenomen té conseqüències visibles en municipis com Vic, Figueres, Manresa o Reus, que funcionen com a experiments multiculturals. Allà, la població d’origen forà, sobretot de tradició musulmana, ja condiciona el paisatge urbà i educatiu. La catalanitat persisteix només com a element ornamental, desvinculada de la seva funció vertebradora.
L’exemple del cognom Pujol, que en sis anys ha disminuït un 8% a Catalunya, és alhora un indicador simbòlic i estadístic. Si bé la pèrdua d’un cognom no suposa, en si mateixa, la desaparició d’un poble, sí que reflecteix una tendència més àmplia: l’erosió de la continuïtat generacional.
La narrativa dominant presenta la immigració com a l’única solució a la davallada demogràfica. Però aquesta afirmació parteix d’un error conceptual: confon mantenir el volum de població amb mantenir una comunitat. Una nació no és tan sols un nombre de persones; és una trama de valors, de llengua, de memòria i de significat. Quan aquesta trama es trenca, no es produeix cap “salvació”, es produeix una transformació radical.
Així, Catalunya encarna una lliçó universal: una nació pot sobreviure a conquestes militars i dictadures hostils, però signa el seu propi certificat de defunció quan adopta un relat que la convenç que no val la pena preservar-se. La batalla decisiva, en aquest cas, ha estat cultural i psicològica. I el globalisme, amb el seu discurs d’inevitabilitat i de superioritat moral, n’ha estat l’instrument principal.
Si res no canvia ni ningú hi posa remei, podem estar segurs que els darrers catalans ja han nascut. I quan a finals de segle comencin a morir, ho faran sols, impotents i sense relleu generacional. Els cementiris, aleshores, ja hauran esdevingut museus de cognoms extingits.
