S’equivoquen els qui consideren els recents aldarulls a Salt com un episodi aïllat de violència urbana o proven de fer-ho passar per una reacció social a l’encariment dels preus de l’habitatge. Salt és l’avantsala d’un fenomen que s’agreujarà i replicarà -més aviat que tard- a moltes altres poblacions catalanes. I té a veure amb el principal desafiament que avui enfronta Catalunya: la immigració massiva per part de comunitats més joves, més cohesionades i amb una visió més sòlida de la seva pròpia identitat. No és qüestió de diversitat, ni de convivència, ni d’adaptació. És una qüestió de poder.
Tant Europa com Catalunya estan experimentant una transformació demogrà fica sense precedents. Les contracomunitats islà miques que creixen arreu del paÃs no són aquà per integrar-se: són aquà per substituir. No han arribat per assumir la cultura autòctona, sinó per expandir-ne la seva. Mentre els catalans seguim paralitzats per la culpa històrica, debatent si la nostra llengua és prou inclusiva o si ens hem de revisar el passat colonial, els nouvinguts no tenen dubtes. No demanen permÃs, no busquen validació, no es qüestionen la pròpia existència. Saben qui són i saben cap a on van.
I no és només una qüestió de xifres, tot i que les dades són prou reveladores: ells són més joves, tenen més fills, creixen sense oposició. Mentrestant, la societat catalana envelleix, es divideix en discussions irrellevants i renuncia a l’afirmació de la identitat. Però el problema va més enllà de la demografia. Assistim a un xoc de mentalitats contraposades.
L’islam no és només una religió: és un sistema de poder, una civilització amb vocació conqueridora. Durant segles, la nació catalana va definir la seva història en oposició a l’Islam, resistint-lo, combatent-lo, vencent-lo. Les diades nacionals de València i Mallorca commemoren victòries sobre els invasors mahometans. Aquesta pugna constant es remunta a l’origen mateix de Catalunya, al seu mite fundacional. No és casualitat que la llegenda que dóna nom al paÃs narri la gesta de reconquesta d’un territori arrabassat pels sarraïns. Aquesta és l’arrel de la catalanitat: ni la queixa ni el victimisme; l’acció de la voluntat.
Avui, en un tomb trà gic del destÃ, Catalunya ha deixat de lluitar. Ha canviat l’espasa per la pancarta, l’estratègia per la performance, el coratge per l’estètica. Mentre que les creixents comunitats musulmanes es cohesionen entorn d’una identitat forta i d’una espiritualitat que els dóna sentit i propòsit, Catalunya s’atomitza, es dessagna en debats absurds, demana perdó per existir. Davant una civilització que no presenta objeccions a l’hora d’imposar-se, què pot fer una nació que ha domesticat el seu -genuÃ- instint combatiu? Quina resistència pot oferir una societat obsessionada a projectar una imatge de civisme impecable, fins i tot a costa de la seva pròpia supervivència?
Els nouvinguts no demanaran permÃs. No esperaran que ningú els l’atorgui. La pregunta no és si disputaran el territori als autòctons, perquè això ja està passant. La pregunta és si, a hores d’ara, la claudicació catalana ja és definitiva.
