Quan una nació delega el seu aliment, la seva energia i la seva indústria en mans alienes, no només externalitza sectors productius: lliura poder, lliura voluntat i, en darrer terme, lliura el seu propi destí. El treballador que depèn del caprici estranger no és un empleat; és un vassall. I el país que se sotmet a aquesta lògica no comercia; es rendeix.
La propaganda globalista ha convertit la submissió en virtut. Sota la retòrica de l’obertura, ha desmantellat indústries, ha degradat sous i ha importat misèria. Els països que han deixat de fabricar, produir, sembrar, ja no existeixen. Només aspiren a assistir, surant com cadàvers ben engalanats, al festí dels altres.
El comerç només és avantatjós quan es dóna entre iguals, quan hi ha bona fe i reciprocitat. Però al món d’avui, la geopolítica ha esdevingut una partida de pòquer on uns juguen per principis mentre d’altres ho fan amb ànim depredador. Els Estats Units va obrir les fronteres i la seva ànima creient que el món era un seminari de l’ONU; i el que va rebre a canvi va ser enginyeria inversa, fentanil i un riure burleta amb accent mandarí.
El “lliure comerç” amb règims autoritaris com la Xina ha derivat en una prosperitat il·lusòria. Ha comportat, en realitat, desindustrialització, precarietat i desocupació estructural. Els Estats Units, país que un dia fou sinònim d’innovació, en l’actualitat és ostatge de fàbriques foranes, d’interessos aliens, d’una elit local que ha intercanviat l’essència del país per uns quants punts de rendibilitat borsària. La riquesa ja no es genera: s’especula. La feina ja no dignifica: es terceritza. Els salaris alts i el teixit productiu occidental han estat sacrificats en favor d’una globalització que beneficia els que viuen del capital financer, no de l’economia productiva. I les conseqüències són ben visibles: una classe mitjana col·lapsada, un paisatge urbà devastat i una generació sense rumb ni patrimoni.
Mentre els Estats Units permetia l’accés a tothom que li volgués vendre qualsevol cosa, els seus propis productes s’enfrontaven a tota mena d’obstacles en mercats suposadament “aliats”. No era lliure comerç, era una rendició maquillada. Mentrestant l’establishment de Washington somreia per a la premsa internacional i signava acords que condemnaven els treballadors nord-americans a l’atur. Trump, en canvi, no somriu. No fingeix. No demana permís per a defensar el que és seu. Per això parla d’aranzels, no pas com una excentricitat, sinó com un instrument legítim. Perquè el món no és una aula de teoria econòmica; és una disputa permanent pel poder. I qui no l’exerceix, el perd.
La realitat és que, encara avui, la immensa majoria de països necessiten el mercat nord-americà molt més del que els Estats Units els necessita a ells. Trump ho sap, i ho diu. A la resta del món, sense accés al consumidor nord-americà, es desplomen les monedes, s’esquerden les economies, trontollen els governs. Aquesta és la veritable asimetria. I en lloc de dissimular-la, Trump l’explota. Entén que la política exterior és també una forma de defensa nacional.
En aquest context, els aranzels passen a ser un acte d’afirmació. Un escut contra el dúmping social, una defensa del treballador nacional i una estratègia de supervivència. Aquesta frontera tarifària és a hores d’ara una muralla de dignitat. Perquè l’intercanvi comercial deixa de ser desitjable quan hi ha intenció de sotmetiment, quan es busca debilitar el presumpte soci en lloc de promoure l’enriquiment mutu. Trump va comprendre des del primer moment que la sobirania no és un valor abstracte. És acer, és feina, és una moneda forta. Equival, al capdavall, a tenir la capacitat de dir no.
Una nació rica en recursos, en capital humà i en tradició industrial no té cap excusa per haver de dependre del que li és aliè. Si bé l’autarquia plena no és aconsellable, l’autosuficiència estratègica esdevé imprescindible. Cap país veritablement lliure no es pot permetre importar els seus medicaments, la seva energia i el seu aliment de nacions que no comparteixen els seus valors o que, fins i tot, li són manifestament hostils.
I malgrat el relat de Brussel·les i de Davos, els aranzels no empobreixen; empobreix la deslocalització, la voracitat impositiva de governs hipertrofiats, el frau disfressat d’eficiència. Empobreix la traïció dels que prefereixen pagar a un infant explotat al Vietnam abans que apujar el sou del veí. Empobreix importar massivament immigrants que no entenen ni estimen la terra que els acull, i que, en lloc d’integrar-se, vénen a cobrar la seva part del botí.
El treballador nord-americà, de la mateixa manera que l’europeu, no necessita almoines ni tallers d’autoestima. Necessita feines reals, amb sous dignes i propòsit. Necessita saber que el seu esforç construeix nació, que no serveix únicament per a engreixar els dividends d’algun fons d’inversió internacional. Sense una política decidida de protecció econòmica, fiscal i migratòria, tot el que es va construir amb segles d’esforç es perdrà en poques dècades d’indiferència. La sobirania, com la llibertat, és costosa. Però el seu preu és sempre inferior que el de l’esclavatge.
El més desolador dels crítics amb la mesura de Trump és la seva incapacitat de pensar més enllà de la reacció immediata dels mercats. Redueixen el destí d’una nació a anàlisis estrictament economicistes, a les variacions diàries de l’Standard & Poor’s i a la cobdícia d’uns inversors sense pàtria. La seva idea de progrés es resumeix en una corba ascendent i el seu concepte de benestar es limita al fet que Amazon arribi més ràpidament. Confonen prosperitat amb confort, dignitat amb liquiditat i país amb plataforma d’inversió. El poble, per a ells, no és res més que una variable, un cost, una molèstia inevitable entre dos dividends.
Però una nació no es construeix amb balanços trimestrals. Una nació se sosté per la sang dels seus fundadors, la memòria dels seus morts i la voluntat dels seus membres de no agenollar-se davant l’estranger, encara que durant un temps els suposi gratar-se una mica més la butxaca. Els aranzels són la manera amb què una nació es recorda a si mateixa que no està en venda. I si a curt termini tremolen els mercats, que tremolin. Més va tremolar el Japó quan, aïllat del món durant més de dos segles, es va mantenir fidel a la seva identitat enmig d’un planeta que mutava. Més va tremolar De Gaulle quan es va enfrontar al diktat nord-americà i va treure França del comandament militar de l’OTAN per a preservar la seva sobirania. La Història la fan els que resisteixen, no els que optimitzen marges financers en una taula d’Excel.
