No hi ha res més execrable que una mentida proclamada en nom del Bé. I això és exactament el que ha fet durant dècades la Generalitat de Catalunya amb la Direcció General d’Atenció a la Infà ncia i l’Adolescència (DGAIA): embolcallar amb la bandera de la protecció infantil un negoci institucional que es nodreix de la desgrà cia aliena. La DGAIA no té cura de nens; els gestiona, els factura.
L’informe de la Sindicatura de Comptes és demolidor. Constata contractacions a dit, cobraments per “places fantasma”, diners públics repartits com si fos confeti en una revetlla de poble. L’excusa? La infà ncia. El nou comodà que esgrimeixen els de sempre, invocat per a justificar abusos, des dels més subtils fins als més impúdics. Perquè quan es tracta de “l’interès del menor”, ​​tot s’hi val. Fins i tot desposseir una mare del seu fill com qui embarga un electrodomèstic.
L’arribada de MENAs (menors estrangers no acompanyats) va ser l’oportunitat que la burocrà cia nostrada feia temps que esperava: un flux constant de menors sense famÃlia al paÃs, sense papers, sense ningú que pregunti per ells, sense una à via que plori a la porta de la Conselleria de Drets Socials. Perfectes. Inesgotables. Convertits en xifres, en places per omplir, en estadÃstiques que sostenen pressupostos.
Però la instrumentalització d’infants i joves ve de lluny. Molt abans de les onades migratòries recents, nombroses famÃlies autòctones, especialment dones vulnerables, han acusat la DGAIA d’haver-les pres els seus fills sense base sòlida. La clau està en un mecanisme profundament qüestionable: la DGAIA té atorgada la potestat de declarar en situació de “desemparament” un menor, sense necessitat d’intervenció judicial.
Una decisió adoptada sense judici, sense proves, sense defensa. N’hi ha prou amb un informe mal redactat, un parell de reunions, un funcionari amb pressa i una mare que no sap ni a qui preguntar. Assistents socials interrogant mares tremoloses i exercint simultà niament de fiscals, jutges i executors. Cada frase és un parany. Cada dubte, una prova. Cada gest, una amenaça. L’informe ho decideix tot.
Els motius per a la retirada de tutela són sovint interpretacions alarmistes sobre situacions de pobresa o dificultats puntuals: dir “no tinc feina” es transcriu a l’informe com a “absència d’ingressos”; “m’han tallat la llum” es tradueix com a “llar sense subministraments bà sics”. Al paper oficial, aquesta famÃlia no és precà ria; és incompetent, negligent. La pobresa, en aquest sistema, no s’alleugereix. Es penalitza. Si demanes ajuda, et vigilen. La misèria es converteix en sospita. I la sospita, en desemparament.
Ajudar costa diners, separar un menor de la famÃlia, en canvi, els genera. Un nen tutelat atrau fons. Adjudica contractes i garanteix nòmines. Alimenta fundacions sense escrúpols i ONGs que viuen de plorar davant els mitjans mentre facturen a l’ombra. I tot plegat acompanyat d’un segell institucional i la complicitat silenciosa dels que saben que si s’aturen les sostraccions d’infants, deixen de sostenir-se els números.
Mentrestant, als jutjats de Catalunya s’acumulen sentències en què els magistrats han anul·lat incomptables “declaracions de desemparament” emeses per la DGAIA, aixà com les retirades de fills que se’n deriven. Però quan, mesos o anys després, un jutge dictamina que no n’hi havia cap motiu que justifiqués aquesta actuació, la famÃlia ja està indefectiblement destruïda. Ningú retorna la infà ncia arrabassada. Ningú no paga pel trauma. Ningú no n’assumeix l’error. Perquè, per al sistema, mai n’hi va haver. Només hi havia procediment administratiu.
Aquesta setmana es destapava el cas de la menor tutelada per la DGAIA enviada a viure amb un home deu anys més gran. Ella en tenia dotze quan va començar a ser explotada sexualment. La Generalitat ho sabia. I no va fer-hi res. Va ser violada durant mesos per desenes d’adults. I no n’és la primera vegada. Ni en serà l’última.
El 2016 es desmantellà una trama de pornografia infantil que utilitzava menors tutelats per l’administració catalana com a carn al servei de les pútrides inclinacions dels seus membres. Res no ha canviat. Com avui, aleshores també es van prometre investigacions, revisions de protocol, auditories externes. Mentien. Perquè no era un error, era el negoci. Els infants no eren persones. Eren places, partides pressupostà ries.
Per descomptat, tots els partits es declaren ara horroritzats. Simulen sorpresa, emeten comunicats solemnes i prometen depurar responsabilitats “fins al final”. Però aquest pervers sistema no és obra d’un govern concret, sinó d’una dilatada successió de consensos tà cits, omissions convenients i silencis molt ben remunerats. Per això ningú no mourà gaire l’arbre, no fos cas que comencessin a caure els fruits equivocats.
I mentre una nena de dotze anys era sistemà ticament violada sota tutela de la Generalitat, en algun despatx de la DGAIA se signava un nou contracte amb una fundació amiga. Un nou concert públic. Un nou desemparament preventiu. Un nou ingrés.
