Al nord de la península Itàlica, a la vora de l’Adriàtic, la petita ciutat de Monfalcone s’ha convertit en un autèntic laboratori dels canvis culturals que s’albiren al continent europeu. Amb només 30.000 habitants, aquesta localitat de la província de Gorizia ha viscut durant les últimes setmanes uns fets que molts consideren més que anecdòtics: la concurrència del primer partit de caràcter islàmic a les eleccions municipals.
El fenomen no és nou, però molts hi veuen un punt d’inflexió. Durant dècades, les elits polítiques i empresarials van encoratjar l’arribada de treballadors estrangers per a alimentar indústries estratègiques, com és el cas de les drassanes de Fincantieri. La promesa de prosperitat per a tothom va servir-ne de justificació. No obstant això, els mateixos mandataris que van impulsar aquesta importació de mà d’obra barata semblen ara sorpresos per les conseqüències socials que se n’han derivat.
Actualment, el 34% dels habitants de Monfalcone són immigrants, principalment de Bangladesh. I amb el canvi demogràfic van sorgir reptes per a la convivència com ara el tancament de mesquites il·legals, el desmantellament de cèl·lules terroristes i una fragmentació social cada cop més visible. A les escoles, la situació és encara més acusada, on el 64% dels alumnes són d’origen estranger. En algunes aules la proporció s’eleva fins al 90% dels estudiants.
Un dels símptomes més reveladors és la presència diària de noies adolescents vestides amb nicab a l’Institut Pertini, un centre professional de salut i atenció social. D’acord amb una recent publicació del diari 24 ore, cada matí, abans d’entrar a classe, les noies s’han de destapar la cara en privat per tal de ser identificades per un professor. Un ritual que, a través de la repetició, s’ha normalitzat entre la resta de l’alumnat, que reconeixen un contacte limitat amb les seves companyes “cobertes de negre”.
La directora de l’escola, Carmela Piraino, va decidir tolerar el nicab amb l’argument d’evitar l’abandonament escolar. Tanmateix, la polèmica ha anat més enllà de l’aula: la Lega impulsa una llei que prohibeix expressament l’ús de peces de roba per ocultar el rostre, com el burca o el nicab, dins els centres d’ensenyament. Fins i tot sectors d’esquerra admeten que permetre aquesta pràctica contradiu directament els valors laics de l’Estat i, alhora, dificulta la tasca d’integració que s’ha de fer a l’aula.
En aquest clima de tensions creixents, l’aparició d’Italia Plurale, formació islamista liderada per l’enginyer senegalès Bou Konate i bastida per candidats d’origen estranger, va ser percebuda com un senyal d’alerta. Malgrat obtenir uns resultats discrets als comicis locals que se celebraren els passats 13 i 14 d’abril, els seus dirigents envien un missatge clar: “Avui hem encès un llum que s’estendrà per tota Itàlia”. A més a més, van arribar a explicitar la seva voluntat de gestionar els seus propis assumptes sense haver de delegar-los en les institucions italianes.
Periodistes com Antonio Polito, del Corriere della Sera, adverteixen que la política nacional es podria fracturar no només per programes polítics o ideologies, sinó també per orígens ètnics i creences religioses. Un escenari que l’escriptor francès Michel Houellebecq ja va anticipar a la seva novel·la “Submissió”.
Així, Monfalcone ofereix avui un retrat inquietant d’un país que, després de dècades de buscar mà d’obra barata sense tenir-ne en compte les conseqüències socials i culturals, descobreix que el preu d’aquesta estratègia també es paga amb la profunda transformació del seu teixit social. I la pregunta que molts es fan ara és si el que està succeint en aquesta localitat serà només el primer capítol d’una història que es replicarà aviat arreu d’Europa.
