L’any passat, la concessió de subvencions de la Generalitat de Catalunya a projectes de cooperació i desenvolupament, canalitzades a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), s’elevà a 37 milions d’euros. Desenes d’iniciatives impulsades per entitats i ONG per desplegar-se arreu del món, principalment a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. En paral·lel, la partida anual de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit va arribar el 2025 als 9 milions d’euros.
Són xifres rellevants, especialment en un context com l’actual, marcat per un creixent escrutini social sobre aquesta qüestió. En els darrers temps s’ha fet visible, sobretot a les xarxes socials, un augment del rebuig a aquest model de política exterior. Les crítiques apunten, d’una banda, a la naturalesa marcadament ideològica de molts projectes, que sovint prioritzen accions de sensibilització, incidència o transformació cultural per damunt d’inversions materials en infraestructures o equipaments bàsics. De l’altra, afloren dubtes cada vegada més insistents en relació amb els mecanismes de control i verificació de l’ús dels fons públics.
Avaluacions “externes” que no ho són
Tant l’ACCD com l’Ajuntament exigeixen a les respectives convocatòries d’ajuts que, un cop finalitzat el projecte subvencionat, l’entitat beneficiària presenti un informe d’avaluació. Sobre el paper, aquests informes han de garantir la rendició de comptes i acreditar el grau d’assoliment dels objectius que en justificaren la despesa pública. Es permet que les organitzacions optin per una avaluació “mixta”, que inclou la participació de personal de l’administració pública que ha concedit la subvenció, o bé encarregar-la a un professional o entitat externa, designada per la mateixa ONG beneficiària.
Segons ha pogut constatar aquest mitjà, en molts casos aquest instrument de control queda completament desvirtuat. Un cas paradigmàtic és el de CooperAcció, una entitat habitual en convocatòries de cooperació i que en poc més de tres anys ha rebut més de 5 milions d’euros en subvencions públiques.
El 2022, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament subvencionà amb gairebé mig milió d’euros el projecte “Experiències d’apoderament feminista de dones i identitats dissidents en defensa dels drets, sabers i sobiranies col·lectives que sostenen la vida, des d’una mirada Nord-Sud”, dut a terme per part de CooperAcció entre els anys 2023 i 2024. El pressupost total de la iniciativa, realitzada a Catalunya, va ser de 469.673,00 euros, un 95% dels quals es corresponen a la subvenció de la Generalitat (446.095,00 euros).
Malgrat l’exorbitant volum de diners públics destinats, la fiscalització d’aquest projecte és més que discutible. El preceptiu document d’avaluació lliurat per l’ONG a l’ACCD un cop finalitzada la iniciativa va presentar-se com un informe “extern”. Tanmateix, l’elaboració de l’estudi fou a càrrec d’Estrella Ramil, estretament vinculada a CooperAcció. Ramil no només és en l’actualitat directora acadèmica del “Màster en Gènere, Feminismes i Interseccionalitat en la Cooperació Internacional“, impulsat per CooperAcció, sinó que durant vuit anys ha estat directora de l’ONG.
El mateix patró es repeteix en el projecte de CooperAcció titulat “Incidint pels drets humans de les dones davant la impunitat de les grans empreses”, executat entre 2019 i 2021 a Colòmbia i subvencionat amb més de 68.000 euros, en aquesta ocasió per l’Ajuntament de Barcelona. L’informe d’avaluació també es presenta com a “extern” i novament recau en Estrella Ramil, que manté lligams directes amb l’organització i que menys de dos anys abans de l’inici de projecte ostentava el càrrec de màxima responsabilitat dins de l’entitat.
Elevada càrrega subjectiva
Més enllà de les qüestions sobre la independència i conflicte d’interès respecte de la figura avaluadora, l’anàlisi del contingut dels informes planteja igualment interrogants sobre el seu rigor metodològic. Aquests documents d’avaluació, tal com ocorre en aquests dos exemples de CooperAcció, es fonamenten en la recopilació de relats i testimonis.
Tot i comptar amb una estructura formal i llenguatge pretesament tècnic, en aquests informes manquen indicadors quantitatius i altres dades verificables que permetin mesurar amb objectivitat si els objectius formulats s’han assolit o si s’ha produït un canvi real atribuïble al projecte.
Un altre problema significatiu és que gairebé totes les persones entrevistades formen part del mateix entorn del projecte: participants, entitats implicades o equips vinculats. No consta que s’hagin consultat persones o veus externes. Així doncs, les conclusions es construeixen sobre les percepcions subjectives d’un entorn proper al projecte.
Es recorre a conceptes com “empoderament” o “creació de xarxes”, però sense possibilitat de sostenir-los en cap indicador mesurable o contrastable. Participar en espais o elaborar materials apareix sovint com un assoliment en si mateix, sense prou distinció entre activitat duta a terme i impacte efectiu. En definitiva, aquestes avaluacions expliquen com els implicats han viscut el projecte, però no demostren amb dades robustes què ha canviat realment gràcies a ell.
Un model qüestionat
Amb tot, els recels sobre el control dels projectes de cooperació internacional subvencionats semblen raonables, atès que el sistema d’avaluació vigent no ofereix garanties suficients d’independència i rigor. Quan qui revisa la iniciativa pot ser un avaluador que manté vincles estrets amb l’organització, la frontera entre fiscalització i la validació del relat es difumina.
Un model que compromet 37 milions d’euros anuals concedits per la Generalitat i 9 milions més per l’Ajuntament de Barcelona exigeix l’aplicació de mecanismes de control sòlids i inequívocs. Si els informes que han de certificar els resultats dels projectes es basen principalment en percepcions internes i són elaborats per perfils amb connexions directes amb les entitats executores, l’avaluació sembla poc més que una formalitat administrativa per a tancar l’expedient.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.