En una època en què la ciència orienta decisions polítiques, sanitàries i socials de gran abast, el periodisme científic, per a molts, hauria de funcionar com un espai de mediació crítica entre el coneixement especialitzat i la ciutadania. Tanmateix, segons adverteix el professor de la Universitat d’Stanford John P. A. Ioannidis, una de les veus més influents en l’epistemologia contemporània, aquest ideal s’està erosionant.
En el seu assaig Science journalism and advocacy: disseminating, facilitating, defending, shaping, terrorizing, or usurping science?, Ioannidis alerta que bona part del periodisme científic actual corre el risc de quedar reduït a mer activisme, imposant narratives abans que la ciència en disposi d’evidència sòlida i contrastable. Aquest metge i científic grecoamericà ha estat reconegut per les seves contribucions acadèmiques en l’estudi de la investigació científica en si mateixa, especialment en medicina clínica i ciències socials. Se’l considera un pioner el camp de la meta-recerca, és a dir, la investigació sobre investigació.
La tesi central de l’article estableix que la rapidesa mediàtica, la pressió per captar audiències i la dinàmica de les xarxes socials han creat un ecosistema on el relat guanya pes i permanència, mentre que la ciència -lenta per definició- es veu relegada. En aquest escenari, la “veritat pública” sovint es consolida molt abans que la recerca hagi pogut validar o refutar hipòtesis. El resultat és una percepció de certesa que, en molts casos, és prematura.
Del servei públic a l’activisme
Ioannidis analitza com els rols tradicionals del periodisme científic -difondre, facilitar i defensar la ciència- s’han anat barrejant amb l’activisme. Així, difondre coneixement seria legítim; facilitar la ciència, també, quan serveix per fer visibles projectes o estimular el suport social a la recerca. El problema apareix quan aquesta funció desemboca en militància, quan la comunicació prioritza l’opinió, la immediatesa i la lluita narrativa per damunt de la metodologia i de la incertesa,.
En aquest context, periodistes, influencers i verificadors de fets poden acabar tenint tant la primera com l’última paraula sobre què es considera “ciència fiable”. El centre de gravetat es desplaça del procés científic -basat en el dubte, la crítica i la correcció- cap a les redaccions de premsa i les publicacions d’X o TikTok. La dissidència científica, en lloc de ser avaluada críticament, queda sovint deslegitimada per la força del relat dominant.
Els mecanismes del relat hegemònic
L’estudi identifica mecanismes concrets que alimenten aquesta deriva. Un dels principals és la dependència estructural de notes de premsa, en moltes ocasions esbiaixades des de l’origen, que els mitjans reprodueixen sense contrastar. A això s’hi afegeix la reproducció acrítica de declaracions institucionals i l’amplificació de missatges a través de comunicadors que no contrasten ni entenen la metodologia dels estudis que difonen.
Aquesta combinació genera una asimetria temporal. Mentre les dinàmiques de la indústria mediàtica es fonamenten en un flux d’informació immediata i persistent; la ciència necessita temps. En l’actualitat, quan la ciència assoleix resultats robustos sobre qualsevol tema -si els acaba assolint-, sovint l’opinió pública ja es troba prèviament inclinada mediàticament cap a conclusions d’un determinat relat. En aquest punt, corregir-lo és molt més difícil que construir-lo.
Biaixos polítics i propaganda científica
Ioannidis també denuncia la influència creixent dels biaixos polítics i dels interessos institucionals en la cobertura científica. En el moment que els mitjans i verificadors de fets s’alineen acríticament amb posicions oficials o amb grups de poder, la comunicació es converteix fàcilment en propaganda. Això és especialment perillós en temes polaritzats, on la defensa vehement d’una postura pot acabar alimentant la desconfiança generalitzada.
Els efectes d’aquest fenomen és paradoxal. Si bé no pot exigir-se al periodisme que no s’equivoqui mai, quan actua amb dogmatisme, dóna munició als anomenats merchants of doubt, que utilitzen aquests errors per a desacreditar la ciència en bloc. En lloc de protegir la credibilitat científica, l’activisme comunicatiu pot acabar erosionant-la.
El cas paradigmàtic de la pandèmia
Un dels exemples més il·lustratius que aporta Ioannidis és el debat sobre l’ús obligatori de mascaretes durant la COVID-19. Ell mateix reconeix que, en els primers moments de la pandèmia, esperava que fossin efectives. Tanmateix, assenyala que els assaigs aleatoris disponibles no van demostrar una eficàcia clara contra la COVID-19, i que la reducció de símptomes respiratoris autoinformats només apareixia en participants que ja creien prèviament en la utilitat de les mascaretes.
Malgrat això, molts comunicadors i experts van defensar l’obligatorietat de les mascaretes com si fossin tan indiscutibles com la lluita contra el tabac. En paral·lel, van atacar amb virulència els assaigs i revisions sistemàtiques que en qüestionaven aquesta eficàcia.
Segons la recerca, aquesta postura partidista i dogmàtica és especialment perillosa: si aquests científics s’han equivocat i no ho admeten en aquest cas, per què hauríem de confiar en ells en altres qüestions? Així, quan periodistes científics actuen com activistes, ignorant les cauteles i els matisos indissociables de l’àmbit científic, contribueixen a erosionar la confiança que diuen voler protegir.
Alarmisme mediàtic
Respecte d’una altra temàtica recurrent als mitjans de comunicació, el debat sobre l’anomenada “emergència climàtica” ha mostrat dinàmiques comunicatives semblants. Són habituals les publicacions que presenten escenaris apocalíptics i de col·lapse ecològic imminent com a certeses indiscutibles, abans que el debat científic sobre magnituds, ritmes i impactes concrets estigui definitivament tancat.
Aquestes narratives es vinculen en molts casos a agendes polítiques concretes, des d’impostos sobre el CO₂ fins a restriccions energètiques. En aquest context, científics i veus crítiques amb els models predictius dominants o amb certes projeccions catastrofistes s’etiqueten amb rapidesa com a “negacionistes”, sense que se’n permeti una discussió basada en el rigor i els arguments empírics.
Al mateix temps, certs fenòmens actuals que matisen o fins i tot contradiuen la narrativa oficial d’un deteriorament lineal i irreversible del planeta reben una atenció mediàtica molt menor que els vaticinis més alarmistes. És el cas de l’augment de superfície forestal en diverses àrees del planeta, la recuperació d’espècies emblemàtiques o l’increment sostingut del rendiment agrícola global.
El periodisme que cohibeix la ciència
Una de les conseqüències més greus que descriu Ioannidis és la possibilitat que el periodisme científic arribi a cohibir camps sencers de recerca. Campanyes coordinades de descrèdit, l’ús de fragments fora de context i la mobilització de xarxes per atacar científics discrepants poden intimidar investigadors i condicionar línies de recerca.
Certes narratives poden generar en episodis d’assetjament i ensorrar reputacions. Una amenaça que limita la producció científica, fins i tot amb autocensura, estigmatitza línies científiques incòmodes per a l’statu quo i redueix espais essencials de debat.
El mateix Ioannidis ho expressa de forma contundent en el seu assaig, advertint que alguns científics oportunistes, aliats amb periodistes, influencers i personalitats polítiques, poden exercir el que qualifica de “tirania de la ciència”, a través de la imposició del control reputacional i institucional sobre altres investigadors.
Recuperar el paper crític
En definitiva, Ioannidis recorda que, en ciència, les hipòtesis han de revisar-se quan les dades no confirmen les prediccions inicials. Avui dia, tanmateix, assistim a un ecosistema informatiu on el marc interpretatiu precedeix a l’anàlisi completa de l’evidència disponible.
Amb tot, l’article fa una crida a regenerar el periodisme científic. L’autor proposa restaurar la distinció entre comunicació i activisme, prioritzant l’evidència per damunt de l’impacte mediàtic: la ciència no és un dogma, sinó un procés obert i revisable. Per tant, si el periodisme científic vol preservar la seva utilitat social, ha de protegir aquest procés, no pas substituir-lo.
