Just en aquests moments té lloc la cerimònia de lliurament dels Premis Princesa d’Astúries. Enguany, dins la categoria d’arts, es guardona Marina Abramovic. L’artista, d’origen serbi, és coneguda per les seves extravagants perfomances. Compta amb una nodrida trajectòria de cinc dècades i una vasta col·lecció de grotesques obres. Ha fet de la provocació i el mal gust el seu segell d’identitat. Els trets distintius que defineixen la seva carrera han estat propicis perquè triomfés en aquesta curiosa època que vivim. Uns temps en què l’ofensa a la tradició i la moral s’equipara a expressions de progrés i modernitat.
L’evolució històrica del conjunt de disciplines artístiques en són un bon reflex. Es pot percebre des de la pintura fins a l’arquitectura. S’ha enterrat l’art figuratiu i enaltit el que popularment es coneix com a art contemporani. L’atenció de l’artista en les mètriques i l’admiració de l’harmonia en les proporcions han deixat pas al culte per l’abstracció, el relativisme i el caos. S’ha erradicat tota bellesa objectiva. Si abans podia establir-se un robust consens sobre el missatge i la intenció de l’autor amb la mera observació de la seva obra, ara calen explicacions addicionals per a interpretar-lo. I quan l’art necessita subtítols per a aconseguir commoure l’espectador, simplement deixa de ser-ho.
És en aquest context en el qual Abramovic ha assolit l’èxit. Les seves aberrants produccions eren lloades per tota mena de suposats crítics que mesuraven la qualitat en funció del nivell de l’esperpent de l’obra analitzada. La simbiosi perfecta entre una artista tan mediocre com estrafolària i uns “experts” amb massa ínfules. I així, les mostres de devoció al Diable que l’autora plasmava als seus treballs, amb major o menor subtilesa, es propagaven arreu. Ho ha complementat, a més a més, establint unes fructíferes relacions amb el poder. Les filtracions de Wikileaks l’any 2016 dels e-mails de Hillary Clinton i el seu equip de campanya en són una bona mostra. Entre les pertorbades pràctiques que sortiren a la llum, s’emplaçaven a assistir a un ritual dedicat a “cuinar esperits”, conduït per Abramovic.
El sinistre personatge és avui objecte d’homenatge per part de la Casa Reial espanyola. Una monarquia hispànica que passa en l’actualitat per hores baixes a causa de la quantitat d’escàndols que se li acumulen, d’ençà dels últims anys. El reconeixement que li atorga ara a Marina Abramovic suposa un autèntic ultratge a la nació que representa. La institució de la Corona s’explica en termes simbòlics, com a continuïtat històrica de la comunitat que conforma el seu regne. És la projecció que dota de coherència el passat respecte del present i que, alhora, pretén personalitzar la unió de les regions que la integren.
Aquesta és la monarquia que avui lloa i celebra la burla al cristianisme. Sigui una ofensa deliberada o simple ignorància, la corona espanyola amb l’acte d’avui gira l’esquena a l’element que històricament ha vertebrat la unitat de les diferents regions que integraven les espanyes: la religió. El catolicisme, juntament amb l’herència romana i la resistència a l’invasor sarraí, forjaren la unitat política. No és casual que la creixent secularització de la societat hagi coincidit amb l’augment de les tensions territorials fins assolir els nivells actuals. La mateixa manera d’entendre la Fe compartida cosia cultures i llengües diverses. Una connexió espiritual que agonitza i que el monarca humilia públicament honorant l’obscurantisme.
