Aquest diumenge hem sabut que la formació política impulsada per Sílvia Orriols ha assolit els avals necessaris per a poder presentar candidatures a les quatre demarcacions de cara a les eleccions del 12M.
Era l’any 2011 quan s’aprovà el requisit de lliurar a l’autoritat electoral competent les signatures del 0,1% del cens de la circumscripció perquè els partits sense representació hi poguessin concórrer.
La reforma de la LOREG generà fortes controvèrsies en aquell moment. Nombrosos partits extraparlamentaris la consideraren contrària a la igualtat d’oportunitats així com una maniobra de les forces del sistema per a barrar-li el pas a potencials competidors.
Des d’aleshores, a les dificultats de les iniciatives polítiques minoritàries per a omplir les llistes o per donar-se a conèixer sense els privilegis publicitaris que la llei atorga a les candidatures amb representació, se n’afegia l’exigència de recollir milers de signatures ciutadanes.
Es tracta d’una tasca feixuga que necessita mobilitzar importants recursos econòmics i humans, sovint inexistents, atesa la precària estructura que solen tenir aquestes organitzacions.
Per si no n’hi hagués prou, cal vèncer la resistència de moltes persones que, malgrat poder-ne ser simpatitzants, recelen del fet de vincular el seu nom i la seva rúbrica a una determinada ideologia o opció política.
Enguany, en el marc del procés electoral que s’activà amb la convocatòria dels comicis al Parlament de Catalunya del 12 de maig, una formació política ha hagut de sol·licitar les signatures requerides sota un nivell d’assetjament inèdit fins al moment.
Amb l’anunci de Sílvia Orriols sobre la seva intenció de concórrer a les eleccions del 12M, fa tot just dues setmanes, Aliança Catalana donava el tret de sortida de la campanya per a l’obtenció dels avals.
Durant les deu primeres jornades es reportaren diàriament greus incidents en diversos dels punts de recollida que el partit ha anat repartint fins avui arreu de Catalunya.
Els voluntaris han hagut de fer front a l’escarni per part de col·lectius radicals en localitats com Sant Sadurní d’Anoia o Arenys de Mar, arribant a patir en alguns casos agressions físiques, el robatori de material i la sostracció d’avals.
També han transcendit l’assalt d’un grup d’encaputxats a un punt de recollida situat a Barcelona o els impediments de certs consistoris, entre ells el de Tàrrega, que enviava la policia local a desmantellar la parada d’Aliança Catalana instal·lada al municipi.
Sota aquestes circumstàncies, a molts indrets, els seguidors de la batllessa de Ripoll han hagut de recopilar avals amb la custòdia d’efectius policials, enviats per a garantir-ne la seguretat.
Als pobles més petits s’hi sumava, a més a més, un mètode d’intimidació extraordinàriament cruent. És el cas de Premià de Mar, en què un grupuscle d’extrema esquerra estigué de principi a fi a escassos metres dels voluntaris d’AC que demanaven suports als veïns de la vila.
Més enllà de proferir les habituals consignes, aquest comportament cercava cohibir els membres del partit, així com els possibles signants, aplicant sobre ells l’assenyalament i l’estigmatització en un lloc on tothom es coneix.
De tot plegat, allò que en resulta més greu és la impunitat que sobrevola tots aquests episodis. No es preveu cap conseqüència per als responsables de la majoria dels atacs perpetrats, tot i que afecten de ple a la normalitat del procediment electoral, obstrueixen el dret fonamental al sufragi, tant actiu com passiu, i atempten contra el pluralisme polític.
