Quan a la seva darrera editorial Vicent Partal descriu el fenomen Orriols com a un producte de la frustració post-Primer d’Octubre, s’oblida de la seva pròpia responsabilitat en la generació d’aquest estat d’ànim de desencís generalitzat.
El director de Vilaweb fou una figura clau en l’engranatge processista. Màxim exponent del jugadamestrisme, les seves homilies setmanals configuraren una realitat paral·lela en les ments de les bases independentistes.
Amb l’ànim de mantenir un volum de visites web gens menyspreable, el periodista exhortava la parròquia a confiar cegament en els líders del Procés, als quals atribuïa una condició d’estadistes i un talent per a l’estratègia exagerats. Capacitats que, finalment, es revelaren inexistents.
Les editorials de Partal anteriors a l’any 2018, que tot sigui dit han envellit força malament, acabarien provocant nivells de dissonància cognitiva mai no vists a Catalunya. No hi havia estructures d’Estat preparades, ni aliats internacionals, ni brillants plans ocults. El món tampoc ens mirava.
I de la mateixa manera que les cúpules dels partits han sobreviscut políticament al seu propi fracàs, aquest valencià continua set anys després pontificant des de la seva atalaia digital com si res no hagués passat.
En aquesta ocasió Partal aborda la qüestió de la presumpta extrema dreta, no tan sols com a l’enèsim servei que presta als de Puigdemont, sinó també desvetllant la seva adscripció a uns marcs que transcendeixen la política nacional.
Els últims anys, s’ha fet cada cop més evident la influència que sobre el contingut de Vilaweb exerceixen certes tendències polítiques i culturals foranes, així com l’alineament de l’equip editorial amb determinats actors transnacionals.
Aquesta evolució esdevé una conseqüència lògica dels lligams que el director manté arran de la seva condició de president de l’European Journalism Centre (EJC), un càrrec en què s’estrenà, precisament, pocs mesos després d’aquella convulsa tardor de 2017. L’ostentarà fins el gener de 2025, quan expira el seu mandat.
Amb seu a Maastricht (Països Baixos), l’EJC es presenta com una organització que treballa per a “enfortir la resiliència del periodisme europeu i els mitjans progressistes i mitjans amb noves idees”.
A grans trets, la seva tasca consisteix a emetre guies d’estil i instruir professionals de la premsa respecte de com enfocar periodísticament fenòmens com els processos migratoris o el canvi climàtic, entre d’altres.
Entre les seves principals iniciatives destaca el programa de beques IJ4EU en l’àmbit del periodisme d’investigació, que finança conjuntament amb l’Open Society Foundation (OSF) del sinistre inversor multimilionari George Soros.
També ha impulsat projectes de “capacitació” per a membres del sector de la informació i la comunicació de la mà de Poynter Institute, un dels artefactes que el magnat d’origen hongarès empra per a influir sobre l’opinió pública del continent.
La mateixa Open Society Foundation (OSF) apareix com a patrocinadora permanent de l’EJC, que també rep transferències regulars de la Fundació Bill i Melinda Gates.
D’ençà de l’any 2012 les contribucions de l’organització del cofundador de Microsoft en favor de l’EJC, presidida per Vicent Partal, superen els 20 milions de dòlars.
Els darrers traspassos de fons, per damunt dels 10 milions de dòlars, han tingut lloc dins els últims cinc anys. Unes aportacions específicament vinculades a la promoció de la “salut global”, precisament durant els anys de la pandèmia.
Al llarg d’aquest període Bill Gates va endegar una ofensiva mediàtica sense precedents per tal d’imposar el seu relat, no només a través de l’EJC, sinó també per mitjà de l’Aliança Mundial per a la Vacunació (GAVI), sota el seu control, i de l’OMS, de la qual n’és el principal finançador privat.
Tant Soros com Gates són entusiastes immigracionistes, que no dubten a explotar els conflictes socials i estimular les polítiques d’identitat amb la finalitat de debilitar nacions i estendre el seu projecte globalista.
La deriva de Vilaweb, sintetitzada en l’editorial contra Sílvia Orriols, no és més que la constatació de la servitud de Vicent Partal envers els seus poderosos promotors.
