En aquest país d’aparences, on els gestos valen més que les accions i els relats superen els fets, Vicent Partal s’ha erigit en el campió d’una independència editorial que no resisteix ni un buf de realitat. VilaWeb, el mitjà de comunicació que dirigeix, és venut com el bastió de la resistència davant de la mamella pública, però la veritat és que la seva independència és tan impostada com les homilies que setmanalment escrivia durant els anys més prolífics del Procés.
La gran gesta de Partal consisteix a convèncer bona part de la societat catalana que VilaWeb no viu dels diners públics. L’argument és tan simple com trampós: no es presenta a les convocatòries extraordinàries per a projectes concrets. I res més. Amb això n’hi ha prou perquè els ingenus el considerin un sant patró de la independència periodística.
La realitat? VilaWeb rep puntualment la subvenció anual ordinària de la Generalitat, que entre el 2021 i el 2024 li ha deixat 426.054,16 euros al compte bancari. Afegim a això la publicitat institucional que mai no ha deixat de fluir (501.185 euros de 2020 a 2023), i tenim un quadre força menys heroic del que Partal vol fer-nos creure. Però és clar, això no entra al seu relat, perquè la veritat té menys glamur que el posat de màrtir.
El que fa Partal no és nou, però s’ha d’admetre que ho executa amb estil. Es nega a participar en certes subvencions concretes, magnifica aquest gest insignificant i el converteix en el pilar d’una narrativa d’independència que no existeix. És un exercici de cinisme gairebé perfecte perquè apel·la a l’emoció d’una societat ansiosa per creure que algú –encara que sigui algú com Partal– està per damunt dels vicis del sistema.
La independència real respecte del poder és un camí dur, incòmode, que exigeix renúncies autèntiques i un compromís amb la veritat. El que fa Partal és simplement vendre fum. La independència de VilaWeb no és res més que un producte de màrqueting que sobreviu gràcies a la publicitat institucional i unes subvencions que, encara que ordinàries, són igualment públiques. Però, és clar, acceptar això implicaria desmuntar la farsa i enfrontar la seva audiència amb una veritat que potser no volen escoltar.
Cal, en qualsevol cas, reconèixer-li a Vicent Partal el seu enginy. Convertir VilaWeb en el símbol de la independència mediàtica mentre es beneficia de centenars de milers d’euros en subvencions de la Generalitat és, més que un èxit, una obra d’art. Només un esperit veritablement il·luminat pot transformar un flux constant de diners públics en una èpica d’autosuficiència finançada –segons ell– per les “voluntats lliures” dels seus subscriptors.
En definitiva, Partal no és un exemple d’independència periodística, sinó de dependència calculada. Dependència d’una audiència disposada a creure’s el relat, dependència d’unes subvencions que desmenteixen el seu discurs i dependència, en última instància, d’una capacitat per a distorsionar la realitat amb precisió mil·limètrica.
Vicent Partal és, sens dubte, un comunicador brillant. Però la seva habilitat per a modelar la realitat en funció d’allò que més convé al seu discurs planteja un dilema curiós. Es tracta de periodisme independent o d’un periodisme que juga a la distracció? Potser mai arribem a saber-ho del tot. Això sí, amb subvencions ordinàries, publicitat institucional i l’entusiasme dels seus subscriptors, VilaWeb és encara àmpliament percebut com un mitjà pur i intocable, quan en realitat es beneficia del mateix sistema que fingeix menysprear.
