D’ençà de l’inici del nou mil·lenni hem hagut d’empassar-nos les consignes sorgides del consens immigracionista que uneix els partits sistèmics de casa nostra. Els immigrants no només reviscolarien les envellides societats europees, sinó que també omplirien les arques públiques, revitalitzarien zones rurals i, si ens descuidàvem, fins i tot trobarien la cura del càncer.
La cantarella acostuma a acompanyar-se amb enfocaments parcials, xifres oportunament seleccionades i anècdotes lacrimògenes i pretesament inspiradores, com la del noi que arribà en pastera i que ara estudia enginyeria. Però la realitat és tossuda i ha hagut de ser Sílvia Orriols l’encarregada d’exposar-la amb tota la seva cruesa: el mes de novembre, explica la diputada en una recent publicació a X, el 85% dels ajuts d’urgència social del Consorci de Benestar social del Ripollès s’han destinat a immigrants.
El mite que l’entrada de milions d’estrangers resoldrà el col·lapse de les pensions és tan reconfortant com ingenu. Els immigrants extracomunitaris que s’incorporen al mercat laboral ho fan en feines precàries, en sectors amb cotitzacions que amb prou feines esgarrapen la superfície d’un sistema en profunda crisi estructural. Ens hem de creure que aquests treballadors d’escassa qualificació, contractes temporals i mísers salaris garantiran la supervivència d’un sistema que ni els mateixos ciutadans autòctons són capaços de sostenir?
A partir de dades dels darrers vint-i-cinc anys, investigadors de la Universitat d’Àmsterdam constaren en una recerca publicada fa poc més d’un any que tan sols la immigració laboral procedent d’altres països occidentals havia contribuït positivament a les finances públiques neerlandeses. En el cas de la immigració originària de l’Àfrica, l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina o l’est d’Europa, els costs superen els beneficis, absorbint els nouvinguts més recursos que els autòctons, mentre, alhora, “paguen menys imposts i primes a la seguretat social de mitjana”.
Amb tot, els artífexs d’aquest desgavell proven d’amagar revelacions com les de Sílvia Orriols a través d’acusacions de racisme i de legislacions sobre discurs d’odi. Un bord artifici paternalista per a eludir la seva pròpia responsabilitat. Perquè la demolidora xifra destapada per la batllessa de Ripoll no assenyala els immigrants sinó els mandataris bonistes i els propagandistes a sou que viuen còmodament aïllats del mateix món que han creat per a la resta.
Als seus barris atapeïts de boutiques i brioixeries artesanals, el fenomen immigratori és una abstracció poètica, un manifest idealista amb gust de brunch. No trepitgen les zones on la integració no és un programa electoral sinó una batalla diària. No es veuen amb la necessitat de bregar amb aules massificades, ni amb llistes d’espera per a accedir als serveis bàsics, ni tampoc amb la inseguretat i les tensions culturals derivades d’unes decisions polítiques deliberades.
Orriols completava la piulada ironitzant sobre la lògica utilitarista de l’immigracionisme: “Però tranquils, que us pagaran les pensions…”. Més aviat, les pensions se salven amb una societat que treballa, estalvia, inverteix i es reprodueix. Reconèixer-ho és massa honest i massa incòmode. És més fàcil mentir-nos a nosaltres mateixos pensant que la solució vindrà de fora. I és més fàcil repartir ajudes d’urgència des de consorcis comarcals i prometre mons ideals que no pas enfrontar-se amb la veritat.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.