Hi ha silencis que són crims. Hi ha omissions que són més atroces que el mateix acte delictiu perquè provenen dels qui tenien el deure de protegir-nos. L’escàndol d’explotació sexual a la ciutat anglesa Rotherham és un d’aquests silencis. Durant més d’una dècada, mentre -com a mínim- 1.400 infants eren sotmeses a violacions, tortures i tràfic sexual, les autoritats locals van decidir mirar cap a una altra banda. I ho van fer per una raó tan insòlita com abominable: la por de ser acusades de racisme.
Entre el 1997 i el 2013, homes d’origen pakistanès van perpetrar sistemàticament tota mena d’abusos sobre nenes, algunes de només 11 anys. Els advertiments de treballadors socials i les súpliques de les víctimes van xocar amb un mur d’inacció deliberada. Tot plegat per a no ofendre sensibilitats culturals ni desencadenar tensions ètniques. Rotherham no només va fallar les nenes angleses; les va trair. Les van protegir menys que les reputacions dels seus propis funcionaris.
Quan finalment va esclatar l’escàndol, l’informe elaborat per Alexis Jay el 2014 va documentar les atrocitats i va destapar-ne la passivitat institucional. Però amb la indignació no n’hi ha prou; tampoc les dimissions simbòliques, com les del líder del consell municipal, Roger Stone, o del comissari de policia Shaun Wright. La ferida està oberta perquè les víctimes continuen sense justícia i els responsables de no actuar romanen impunes.
Elon Musk, amb el seu estil provocador, encerta en assenyalar que “molts al Regne Unit haurien d’estar a la presó per això”. No li falta raó. Però això no és només una pífia local; és un més del conjunt de símptomes que afloren en un Occident malalt de correcció política. Un sistema pervers que prefereix sacrificar nenes sota un inhumà silenci a haver d’afrontar la possibilitat de ser assenyalat d’intolerant.
Pocs anys després de destapar-se l’horror de Rotherham, es coneixia el cas d’Oxford, també a Anglaterra, on una altra banda formada per homes procedents del Pakistan i de l’Àfrica Oriental va replicar l’horror contra infants blanques d’entorns familiars precaris. Violacions sistemàtiques, agressions en sèrie i, novament, autoritats que optaren per callar. Perquè protegir les víctimes era menys important que protegir-se d’etiquetes com “racista” o “xenòfob”.
Mitjans britànics estimen que en l’actualitat gairebé 20.000 menors són víctimes d’explotació sexual al país. Les administracions públiques, per la seva banda, deneguen l’accés a les investigacions al·legant que no tenen “interès públic”. On és la valentia de les nostres institucions? On és el deure moral de protegir els més febles, sense importar el color, la religió o l’origen del perpetrador? Això de Rotherham, això d’Oxford, no són simples escàndols. Són tragèdies intencionades. És el retrat d’una Europa que ha oblidat que la justícia no pot ser doblegada per la por.
Rotherham i Oxford són una advertència que no pot caure en l’oblit. Perquè no només els nostres infants es troben en perill; és la nostra civilització la que s’ensorra quan triem callar davant la veritat, per molt incòmoda que sigui.
