En el món de fantasia líquida en què vivim, on la realitat només és una molèstia susceptible de ser esquivada amb eslògans, ha hagut de ser el Tribunal Suprem del Regne Unit -ni més ni menys- qui ens recordi la més bàsica de les evidències: una dona és una dona perquè neix dona. No perquè ho indiqui un carnet, ni perquè ho proclami un sentiment, ni perquè ho declari el darrer corrent d’enginyeria social.
La decisió, que posa fi a la impostura escocesa de confondre quotes femenines amb autopercepcions masculines de temporada, té el sabor d’aquelles victòries que no haurien de ser necessàries. Com si calguessin jutges per a constatar que el Sol surt per l’est, que el foc crema o que els homes no menstruen.
Però hem arribat a aquest punt. A celebrar com a heroic el més elemental exercici de sentit comú. A necessitar tribunals per al que abans resolíem amb l’instint o la mera observació de l’entorn.
La bogeria transgenerista pretenia, una vegada més, colar-se per la porta del darrere, imposant que, on la llei exigeix dones, n’hi hauria prou amb ser “dona a l’ànima”, en el “sentiment profund”, en aquesta boira de relativisme tan útil a l’hora de destruir qualsevol cosa que fins abans d’ahir pogués tenir sentit. Quina importància tenen els òvuls, l’úter o els cromosomes, quan hom pot ser dona només desitjant-ho molt fort?
Doncs bé: sí que en té, d’importància. Resulta transcendental, diu l’alt tribunal britànic, perquè la igualtat real entre homes i dones es basa precisament en el fet que hi ha homes i dones. No en què cadascú s’imagini el que li vingui de gust ser en el seu fur intern, exigint a la resta que aplaudeixi la seva fantasia sota pena de linxament social.
El veredicte no nega la protecció a les “persones trans”, com tampoc nega la cortesia de tractar amb respecte i amabilitat qui pateix disfòria de gènere o qui es trobi immers en una crisi de personalitat. El que nega és el disbarat de convertir la llei en un concurs d’identitats autofabricades, en una rifa de “jo em sento”, on els drets de les dones queden dissolts com un terròs de sucre al cafè de les -presumptes- bones intencions.
No és que hagi guanyat una ideologia contra una altra. És que, per un instant, la realitat ha vençut la faula; la raó a la narrativa. I encara que sabem que és una treva breu, que demà tornaran a intentar-ho -que ja estan escrivint comunicats de condemna els mateixos que creuen que es pot canviar de sexe com qui es canvia samarreta-, avui toca celebrar: la justícia ha dictat sentència, i ha dit que la veritat continua valent més que el deliri.
No era tan difícil.
