El sistema d’habitatge social del Regne és una política pública que ofereix lloguers més baixos que els del mercat. A Londres, on els preus del lloguer privat són especialment alts, aquesta ajuda suposa una diferència significativa: de mitjana, viure en un habitatge social costa a l’any unes 11.600 lliures menys que llogar al mercat.
En aquest context, una anàlisi recent del britànic The Telegraph ha revelat que gairebé la meitat dels habitatges socials a la capital del país estan ocupats per individus nascuts fora del Regne Unit. Una proporció que representa una despesa pública estimada de 3.600 milions de lliures anuals per a l’Estat.
Segons el cens del 2021, el 48% dels immobles inclosos en aquest programa a la ciutat Londres estan habitats per caps de família d’origen estranger. Aquesta xifra és molt més alta que la mitjana nacional, que se situa en el 19%. En alguns districtes londinencs com Brent o Westminster, més del 60% dels habitatges socials estan ocupats per estrangers. A l’altre extrem hi ha districtes com Havering, on la xifra cau fins al 16%.
El Telegraph assenyala també que un 35% d’aquests caps de família estrangers en edat laboral i beneficiaris de l’ajuda no treballen ni es consideren laboralment actius, malgrat residir en una de les regions més riques del país. Aquesta dada ha alimentat el debat sobre el paper de la immigració en relació amb l’ús dels recursos públics.
Robert Jenrick, membre del Parlament i portaveu del Partit Conservador en temes de justícia, afirma que “això demostra que els alts costs de la migració massiva poc qualificada s’amaguen al públic. Durant dècades, el nivell i el tipus d’immigració han estat perjudicials per a l’economia”.
Quant a la distribució per grups ètnics, dades de l’Enquesta d’Habitatge Anglès mostren que l’ús de l’habitatge social varia substancialment en funció de l’origen. Per exemple, el 48% de les famílies “caribenyes negres” i el 40% de les “africanes negres” i les procedents de Bangladesh viuen en un habitatge social, en comparació amb només el 16% en el cas de les famílies “britàniques blanques” i el 5% de les xineses i índies.
Les xifres sobre l’habitatge social no són les úniques que estan posant en dubte les polítiques migratòries dels darrers anys al Regne Unit. El 2024, l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària va concloure que els immigrants amb feines de baixa qualificació poden representar un cost elevat a llarg termini per a les finances públiques. L’organisme estima que els que es jubilaren l’any suposaren una despesa pública de 150.000 lliures per cap.
