L’Organització de les Nacions Unides (ONU) i la Fundació Bill i Melinda Gates han anunciat recentment que ja són 30 els països que s’han incorporat al seu projecte “50 en 5”, una iniciativa global que pretén estendre els sistemes d’identificació digital, els pagaments electrònics immediats i l’intercanvi transnacional de dades a mig centenar de nacions abans del 2028.
El programa, presentat com una peça clau dins l’Agenda 2030, cerca crear una infraestructura pública digital comuna que, segons els seus impulsors, permetria als estats oferir serveis digitals més eficients i accessibles. Si bé sobre el paper té com a objectiu final reduir la burocràcia, combatre la corrupció i afavorir la inclusió digital, el projecte desperta molts dubtes en termes de privacitat, seguretat i control.
Diversos països -com Nigèria, Togo, Mèxic o Ucraïna- ja han començat a desplegar sistemes d’identificació digital que associen una identitat única a múltiples serveis públics i privats. N’és habitual la inclusió de dades biomètriques com ara empremtes dactilars o reconeixement facial amb el pretext de garantir que ningú pugui suplantar una altra persona.
Tot plegat implica una la concentració d’una gran quantitat d’informació personal en bases de dades connectades. I això, segons experts en ciberseguretat, pot convertir aquestes plataformes en objectius molt valuosos per a ciberdelinqüents, atacs de tercers països o filtracions massives.
A més a més, la recopilació de dades sensibles -com informació mèdica, religiosa o d’orientació sexual- podria exposar els ciutadans a noves formes de discriminació o vigilància, sobretot si en aquells estats que no disposen de lleis clares ni mecanismes independents per protegir la privacitat.
Els riscos d’una infraestructura global
La campanya “50 en 5” compta amb el suport de fundacions -presumptament- filantròpiques i organitzacions internacionals. Tot i que aquesta col·laboració publicoprivada s’ha elogiat per la seva eficàcia, també planteja preguntes importants: fins a quin punt els països participants conservaran sobirania sobre les seves dades? I què passa si depenen de tecnologia o empreses estrangeres per a mantenir el sistema?
Diverses organitzacions de drets digitals alerten d’un fenomen conegut com a function creep: la tendència que un sistema creat per a un propòsit concret acabi utilitzant-se per a altres, per exemple la vigilància política o el control social a l’estil del model de crèdit social desplegat pel règim xinès. Aquest risc pot augmentar de manera significativa en latituds amb institucions febles.
De fet, la majoria dels 30 països que en l’actualitat formen part del projecte es troben a l’Àfrica, l’Amèrica del Sud i central i l’Àsia central: Brasil, República Dominicana, Etiòpia, Guatemala, Jamaica, Kazakhstan, Lesotho, Malawi, Nigèria, Noruega, Senegal, Sierra Leone, Sud-àfrica, Sudan del Sud, Somàlia, Togo, Trinidad i Tobago, Uganda, Uruguai, Uzbekistan i Zàmbia.
Cal afegir-ne, finalment, el perill que la identitat digital esdevingui imprescindible per accedir a serveis bàsics o per operar econòmicament, obrint la porta a la desaparició dels diners en efectiu i, en conseqüència, reduint al mínim l’espai per a la privacitat financera.
