Com és possible que una licitació pública d’1,5 milions d’euros de l’Ajuntament de Barcelona només hagi rebut una única oferta? Aquesta és la pregunta que sobrevola l’expedient de contractació del controvertit “Incentiu Cultural” impulsat pel consistori que encapçala Jaume Collboni.
Si fa uns dies exposàvem el context polític i econòmic en què s’adscriu el programa -adjudicat fa pocs dies a Abacus i amb previsió de desplegar-se en ple tram final de mandat de l’alcalde socialista-, l’anàlisi detallada dels plecs tècnics i administratius de l’expedient de contractació generen afegeixen encara més interrogants a l’operació.
Tant és així que les condicions que establia el procediment de licitació no només n’haurien restringit notablement la competència, sinó que, en la pràctica, encaixaven amb un perfil d’empresa extraordinàriament específic. Un perfil que, casualment, sembla coincidir gairebé a la perfecció amb el d’un únic operador del mercat: Abacus.
Contracte “integral” que expulsa la competència
Els primers motius de recel tenen a veure amb la configuració mateixa del contracte. L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) opta per no dividir el servei en lots, tot i tractar-se d’un projecte clarament híbrid que inclou desenvolupament tecnològic (plataforma i moneder digital), gestió econòmica de fons públics, campanya de comunicació i coordinació amb el teixit cultural.
D’acord amb la pràctica habitual en l’àmbit de contractació pública -i concordança amb el contingut la Llei de Contractes del Sector Públic-, els projectes d’aquesta naturalesa es fragmenten en lots per a facilitar, precisament, la concurrència d’empreses especialitzades. En la licitació de l'”Incentiu Cultural” per part de l’Ajuntament de Barcelona, en canvi, s’imposava la lògica del prestador integral.
Aquesta decisió, per si mateixa, comporta l’establiment d’un llindar d’entrada elevat. El plec, tanmateix, hi afegeix una segona barrera encara més restrictiva: la prohibició gairebé total de subcontractació. Així, les empreses licitadores han d’assumir obligatòriament amb recursos propis el desenvolupament tecnològic, la gestió cultural i l’operativa econòmica. Només es permet subcontractar la campanya de comunicació.
Els efectes d’aquesta imposició suposa que tan sols hi puguin aspirar organitzacions amb característiques del tot inusuals en el mercat. Per a poder participar-hi, l’empresa ha de ser alhora tecnològica, gestora cultural, operadora financera i agència de serveis. I, alhora, ha de fer-se’n càrrec de tot amb la seva pròpia plantilla.
La fórmula per a limitar aspirants
Fins aquí, aquesta combinació de requisits -no divisió en lots i veto a la subcontractació- deriva en una restricció notòria de la concurrència competitiva. En aquest sentit, les companyies tecnològiques resten excloses perquè no disposen d’estructures culturals pròpies; les agències culturals, perquè no tenen equips d’enginyeria ni capacitat financera; i les possibles aliances entre actors (mitjançant subcontractació) són directament descartades pel plec.
Si bé la constitució d’una UTE (Unió Temporal d’Empreses) podria veure’s com una solució alternativa per a participar-hi, les exigències econòmiques fixades a l’oferta de contractació pública -facturació mínima d’1,5 milions d’euros i experiència prèvia en l’execució de volums per valor de 700.000 euros-, sumades al risc de gestionar un volum d’1 milió d’euros en vals, converteixen aquesta opció en poc atractiva per al mercat.
Terminis aparentment impossibles
Un altre dels punts més controvertits té a veure amb el sistema de puntuació previst per a la valoració de les ofertes. El plec relatiu a l'”Incentiu Cultural” aprovat pel consistori de la capital catalana atorgava fins a 10 punts -un 10% del total- a aquells candidats que fossin capaços de posar en marxa la plataforma en menys d’un mes d’ençà de la formalització del contracte.
Segons la valoració d’experts en matèria d’adjudicació pública que ha pogut consultar aquest mitjà, es tractaria d’un termini del tot excepcional tenint en compte els estàndards del sector. Desenvolupar un sistema de moneder digital amb garanties de seguretat, integrar-lo amb múltiples operadors culturals i superar auditories com les de l’Esquema Nacional de Seguretat requereix, habitualment, entre tres i sis mesos.
Això situa possibles empreses candidates davant d’una disjuntiva evident: o bé disposen d’una plataforma prèviament desenvolupada, o bé concorren a la licitació renunciant des del primer moment a una part decisiva de la puntuació. En la pràctica, el criteri afavoreix de manera directa els operadors que, per la raó que sigui, ja tenen a punt la infraestructura funcional requerida.
Perfil professional atípic
El contingut dels plecs també imposa requisits específics per al personal adscrit al contracte. Tant és així, que s’exigeix que el responsable del projecte ostenti específicament una titulació universitària en ciències socials o humanitats i, de forma simultània, experiència professional mínima de tres en gestió cultural.
Aquest requisit resulta, com a mínim, sorprenent si es té en compte que el nucli del projecte és tecnològic i financer. Àmbits que acostumen a recaure en perfils professionals d’enginyeria, informàtica o direcció de projectes tecnològics. Novament, assistim a una decisió que, lluny de ser neutra, actuaria com a un filtre addicional que desincentiva la participació de consultores TIC o d’empreses FinTech.
Cultura, llibres i un detall revelador
El contracte incorpora una darrera especificació poc habitual: exigeix la integració obligatòria de la compra de llibres -amb especial èmfasi en esdeveniments com la Setmana del Llibre en Català- dins la mateixa plataforma que gestiona entrades de teatre, concerts o cinema.
Aquesta fusió de canals seria, en l’actualitat, una anomalia en el mercat. Les plataformes de ticketing no operen alhora en el sector del llibre i, per la seva banda, les cadenes de llibreries no solen oferir també entrades per a espectacles en viu. Aquesta imposició redueix encara més el nombre d’operadors potencials, en exigir una presència simultània en dos ecosistemes habitualment separats.
Quan totes les peces encaixen
Si bé alguns d’aquests requisits podrien tenir justificació de forma aïllada, la presència combinada de tots ells suggereix un patró qüestionable. Sense separació per lots, prohibició de subcontractació, exigència de perfils professionals específics, terminis gairebé impossibles i una combinació d’activitats del tot excepcional.
El resultat, casualment, és una oferta que sembla fet a mida per una organització amb capacitat per a assumir totes aquestes exigències alhora. És aquí on aflora el nom d’Abacus, que ha acabat sent l’única entitat que ha participat en el procediment de contractació.
Avui dia, la cooperativa no només compleix els requisits de solvència i estructura multidisciplinària que requerien els plecs, sinó que, a més a més, combina una extensa xarxa de llibreries amb presència en el sector dels espectacles en viu -especialment després de l’adquisició del Club TresC per part del grup Abacus a finals de 2022- i disposa d’infraestructura tecnològica pròpia per a la gestió de socis i vendes.
En aquest context, el criteri del mes de termini per a desplegar una plataforma adequada per a la prestació del servei deixa de ser una barrera i esdevé en un avantatge competitiu.
Concurs obert… amb un sol participant
El desenllaç del procediment constata la lectura feta: només una entitat, Abacus, va presentar-se al concurs. I, per si no n’hi hagués prou, ho va fer amb una oferta econòmica força ajustada respecte del valor estimat per l’òrgan de contractació, sense necessitat d’apostar per una rebaixa de preu agressiva.
Formalment, el procés compleix els requisits legals. Tanmateix, des d’una perspectiva de política pública i de foment de la competència, el cas planteja interrogants legítims.
Fins a quin punt es pot considerar “obert” un concurs quan les seves condicions redueixen el mercat potencial a un únic operador? I fins a quin punt la suma de decisions tècniques aparentment justificades pot acabar desembocant en efectes que equivalen a un contracte “a mida”?
En definitiva, el programa “Incentiu Cultural” impulsat per l’Ajuntament de Jaume Collboni no només aixeca recels en relació amb l’ús de fons públics en context preelectoral, sinó també sobre certes pràctiques en la contractació pública i els límits entre la planificació legítima i la restricció efectiva de la concurrència. Una frontera sovint difusa, però que esdevé fonamental per a garantir la transparència i l’equitat en l’administració pública.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.