L’1 de gener de l’any passat, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va adjudicar dos contractes de serveis al fotoperiodista Jordi Borràs per a dur a terme tasques de “col·laboració fotoperiodista premium” durant l’any. Ambdós expedients, formalment separats, coincidien en les seves característiques essencials: el mateix objecte, el mateix adjudicatari i la mateixa data d’adjudicació.
L’única diferència és que mentre un d’ells, per valor de 12.980,00 euros sense IVA, corresponia a serveis prestats durant el primer semestre de l’any, l’altre, que ascendia a 9.170,00 euros sense IVA, es referia a la segona meitat de l’any. En conjunt, els dos contractes sumaven 22.150,00 euros, molt per damunt del límit legal establert per als contractes menors (15.000,00 €).
La divisió temporal del servei resulta cabdal en aquest cas. L’ACN no va tramitar una única licitació anual per a cobrir la necessitat de serveis fotoperiodístics durant tot el l’any, sinó que va fragmentar aquesta necessitat en dos expedients independents, cadascun situat per sota dels 15.000,00 euros (sense IVA).
D’aquesta manera, ambdós podien ser adjudicats de forma directa com a contractes menors, eludint l’obligació de convocar concurs públic i evitant que poguessin aspirar-hi altres professionals. Un presumpte frau de llei que s’afegeix a la informació publicada ahir per L’Alternatiu, en què explicàvem com l’ACN va adjudicar més de 150.000 euros al mateix Jordi Borràs a través d’una licitació a mida del fotoperiodista.
Maniobra contrària a la llei
La legislació de contractes del sector públic estableix que els contractes menors només poden utilitzar-se per a imports inferiors a 15.000 euros. Aquesta modalitat, considerada excepcional, està prevista per a resoldre necessitats puntuals, limitades o sobrevingudes. Al mateix temps, la normativa vigent prohibeix de manera expressa dividir artificialment un contracte amb l’objectiu d’eludir els procediments ordinaris de licitació.
És en aquest punt on el cas de l’ACN i Jordi Borràs presenta indicis d’irregularitat. Els dos contractes van ser adjudicats simultàniament, el mateix dia, al mateix professional i per a l’execució de la mateixa activitat. Això indica que l’organisme públic coneixia des del primer moment la necessitat global del servei per a tot l’any i que, per tant, no es tractava de dues necessitats independents o imprevisibles.
La fragmentació, tanmateix, permetia mantenir cada expedient dins del límit econòmic dels contractes menors, obrint la porta a l’adjudicació a dit. Si l’ACN hagués tramitat un únic contracte anual per un import total de 22.150,00 euros, hauria estat obligada a utilitzar un procediment amb publicitat i concurrència competitiva. Això hauria permès altres fotoperiodistes o empreses del sector postular-s’hi en igualtat de condicions.
En canvi, la divisió en dos contractes separats va permetre una adjudicació directa sense possibilitat de competència. Una pràctica contrària a la Llei de Contractes del Sector Públic que, en el seu article 99.2, prohibeix explícitament el fraccionament contractual.
Un pràctica rebutjada per les autoritats
Els organismes de fiscalització pública fa anys que adverteixen sobre aquesta mena d’argúcies. Tant la Sindicatura de Comptes de Catalunya com l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació han assenyalat de forma reiterada que les necessitats recurrents i previsibles no poden cobrir-se encadenant o fragmentant contractes menors.
La doctrina administrativa considera especialment problemàtics aquells casos en què coincideixen diversos factors: identitat de l’objecte del contracte, continuïtat temporal, mateix adjudicatari i adjudicacions simultànies. En el cas de l’ACN, tots aquests elements apareixen de manera molt clara. El servei encarregat a Jordi Borràs no era extraordinari ni puntual, sinó una necessitat estructural i planificable per part de l’agència pública de notícies: disposar d’un fotoperiodista durant tot l’exercici.
Per això, els òrgans de control acostumen a interpretar situacions com aquesta com una divisió artificial d’un únic contracte. Una irregularitat administrativa que contravé directament els principis de transparència, lliure concurrència i igualtat de tracte que haurien de regir qualsevol despesa pública.
Artifici per a adjudicar a dit
Sobre el paper, els dos expedients compleixen individualment el requisit econòmic dels contractes menors. Però quan s’analitza el conjunt de l’operació, s’observa una separació deliberada i contrària a l’esperit de la llei, que respon més a una necessitat administrativa d’encaixar dins del límit legal que no pas a una divisió real del servei.
La cobertura fotoperiodística de l’ACN al llarg de l’any funcionava, en la pràctica, com un únic encàrrec continuat adjudicat a Jordi Borràs. El fet que s’articulés mitjançant dos contractes diferenciats va permetre evitar un procediment competitiu i mantenir l’adjudicació dins del marc dels contractes menors.
És per això que el cas presenta tots els elements que habitualment defineixen un possible fraccionament irregular de contractes públics: una necessitat anual perfectament previsible, una divisió artificial de l’import i l’ús d’aquesta fragmentació per a esquivar les obligacions de publicitat i concurrència que la llei imposa quan el valor real del servei supera el llindar legal.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.