L’economista suec Christian Sandström ha pagat amb l’ostracisme el fet d’haver posat en dubte la denominada “transició verda”. I on abans hi havia una prometedora carrera acadèmica, ara només hi trobem el buit de la cancel·lació. Les crítiques d’aquest reconegut investigador a projectes d’energia eòlica i plans industrials relacionats amb aquest àmbit li van valdre un autèntic linxament professional.
La narrativa dominant a Europa sobre el canvi climàtic no admet ni matisos ni discrepàncies. I Sandström ho va descobrir a través d’una represàlia fulminant. Després de qüestionar públicament determinats aspectes de la denominada transició verda, l’estiu de 2023 se li impediria accedir a una plaça de professor titular a l’Escola d’Economia de Jönköping, on des de 2020 exercia de professor assistent.
Complir amb tots els requisits de la convocatòria i comptar amb una solvència professional més que contrastada no fou suficient: l’assumpte climàtic és una doctrina inqüestionable que exigeix obediència cega. Tanmateix, resulta paradoxal que una institució acadèmica s’entregui al dogmatisme, oblidant que allò que entenem com a “ciència” es fonamenta en l’observació, l’experimentació i la formulació de teories que poden ser revisades o refutades davant noves evidències.
L’afer de la plaça docent es completaria amb una informació publicada posteriorment pel diari suec Dagens Industri. El mitjà destapà que rere la decisió del grup d’avaluadors de la candidatura de Sandström hi havia un professor de la Jönköping que, alhora, formava part de la junta directiva d’una destacada consultora en energies renovables. Un conflicte d’interès manifest i massa habitual dins una indústria que no tolera l’existència de veus dissidents.
Sandström reaccionava al veto abandonant el càrrec a la institució. “Sabia que hi hauria conseqüències”, reconeix amb resignació en declaracions recollides a DI. El fet d’assenyalar obertament les debilitats de certs projectes verds posà fi a les seves possibilitats d’ascens. Tant se val que s’hagués pronunciat des de la seva condició de reconegut economista o que la finalitat de les seves aportacions fos el foment d’un debat rigorós; en l’actualitat, per a assolir l’èxit cal demostrar una adscripció incondicional al relat oficial.
Per la seva banda, l’economista en cap de la Cambra de Comerç del Sud de Suècia, Johan Eklund, descriu sense embuts aquesta mena de dinàmiques dins del sector: “És un clima de debat desagradable i incòmode que desvia el focus de la qüestió de fons cap a altres coses. Aquest clima fa que els meus col·legues de recerca i jo ens sentim incòmodes a l’hora d’entrar al debat sobre qüestions socials importants”.
No es tracta d’un cas aïllat. Mentre que l’aliança de governs, corporacions i mitjans de comunicació forjada entorn del negoci de l’alarmisme climàtic gratifica els científics que legitimen les consignes imperants; aïlla, silencia i desprestigia els qui n’expressin la menor discrepància. En aquesta època de dogmes i catecismes, la veritat és la primera víctima, i amb ella cauen els que encara s’atreveixen a pensar.
