Durant els primers mesos de la pandèmia, mentre els balcons s’omplien d’aplaudiments i els governants parlaven de responsabilitat col·lectiva, a Catalunya s’escrivia un dels capítols més indignes de la nostra història recent. No als carrers, ni als hospitals, sinó darrere de les portes tancades i barrades de les residències geriàtriques, convertides en improvisats corredors de la mort. Allí, milers d’ancians van morir sense assistència hospitalària, agonitzant sense família i, el més greu, sense voluntat política de salvar-los. Se’ls considerà prescindibles. Inviables.
En la primera onada, entre març i juny de 2020, 7 de cada 10 morts per coronavirus al país vivien en asils per a gent gran. Al llarg de tota la pandèmia, fins a l’estiu de 2022, van morir un total de 10.229 residents per causes associades a la Covid-19. L’estadística és esgarrifosa: malgrat que menys del 6% de la població de més de 70 anys eren usuaris d’establiments geriàtrics, van concentrar el 42,5% de les defuncions d’aquest grup d’edat. La sobrerepresentació és tan evident que aquesta tragèdia no pot atribuir-se ni al virus ni a l’atzar. Va tractar-se d’una deliberada política de descart.
El Departament de Salut, encapçalat aleshores per la consellera Alba Vergés, va dissenyar un protocol que obstaculitzava derivacions hospitalàries de residents més grans de 80 anys. Una recomanació amb disfressa tècnica i conseqüències letals. El document s’amagava rere la fórmula de “criteri mèdic raonat”, però a la pràctica va ser un mur infranquejable. Nombroses dades i testimonis revelen que aquest criteri servia per a impedir trasllats, no pas per a protegir vides.
La mesura va deixar sense assistència sanitària els qui més la necessitaven. Es va traduir en portes tancades, trucades ignorades i familiars que no es van poder ni acomiadar. Tot plegat per un protocol que, tot i ser menys explícit en la redacció que el de la Comunitat de Madrid, va aplicar-se amb la mateixa fredor i amb efectes tan irreparables com els provocats pel del govern d’Ayuso.
Un cas concret ho exposa sense embuts. En una residència pública de Santa Coloma de Gramenet, 29 dels 32 avis que van morir en els dos primers mesos de la crisi sanitària no van arribar a trepitjar un centre de salut. La direcció de la residència sol·licità repetidament al Departament de Salut derivacions hospitalàries d’usuaris. La resposta, segons va denunciar el director, fou la denegació sistemàtica. Les autoritats sostenien que ja estaven ben atesos. Però els cadàvers s’amuntegaven més ràpidament que les excuses.
Les dades, tanmateix, no es poden enterrar. La taxa de mortalitat per Covid-19 entre usuaris residencials va ser de 1.690 per cada 10.000 persones, 12,9 vegades més alta que entre els més grans de 70 que vivien als seus domicilis (131 per cada 10.000). Ser a un asil geriàtric implicava en aquells moments incrementar en gairebé un 1.300% les probabilitats de traspassar. Aquesta abismal diferència, per tant, no s’explica únicament per la fragilitat inherent a l’edat. S’explica, més aviat, per l’absència d’atenció mèdica, la negativa a derivar i una decisió política d’abandonament coberta amb bata blanca.
En altres indrets, els mateixos fets han provocat dimissions, investigacions judicials i un intens debat públic. A Catalunya, en canvi, s’imposà l’omertà institucional. La comissió parlamentària que havia d’esclarir-ho es va celebrar a porta tancada. L’escàndol, silenciat; la premsa, subsidiada. Alba Vergés, en lloc de retre’n comptes, va ser ascendida a presidenta del Parlament i homenatjada en un documental ignominiós.
Cinc anys després no se n’ha fet justícia. Les famílies segueixen sense respostes, ni reparació, ni un mínim gest de penediment per part dels que van redactar els protocols, els van justificar i executar. Catalunya, sempre predisposada a defensar les causes més remotes, encara no ha alçat la veu pels milers d’ancians que van morir sols i sense dret a hospital. Aquesta és la gran tragèdia, permetre que els més fràgils de la nostra societat puguin ser reduïts a un problema logístic. I que els responsables, a hores d’ara, continuïn impunes, signant decrets i donant lliçons morals.
