Passejant per Barcelona, per qualsevol ciutat de Catalunya, tot és tan evident que gairebé fa vergonya haver-ho d’explicar. Perquè no calen investigacions periodístiques, ni informes tècnics, ni comissions parlamentàries. N’hi ha prou amb tenir ulls i no ser un covard.
Perruqueries amb preus ridículs. Supermercats de centenars de metres quadrats sense clients ni productes frescs. Botigues de telefonia on no entra ningú en tot el dia. Locals de kebab amb més treballadors que comandes.
I, tanmateix, són capaços de pagar arrendaments impossibles. Uns lloguers que han expulsat establiments històrics, negocis familiars amb solera, gent que vivia modestament del seu ofici. Al centre de la capital del país, centenars de comerços han hagut de tancar.
El botiguer de tota la vida, el que s’aixeca a les sis del matí, que coneix els clients pel nom, que paga impostos i pateix inspeccions, es veu obligat a abaixar la persiana. Qui l’ha vençut no és la competència d’altres comerciants, sinó la dels diners del narcotràfic, del tràfic d’éssers humans i de la prostitució.
La mecànica no podria ser més simple. La xarxa criminal obre una barberia o un supermercat nocturn. Declara quantitats fictícies cobrades en efectiu. Amb l’ingrés al banc, els bitllets que entren bruts surten com a saldos impol·luts en un compte corrent. No cal tallar un sol cabell ni vendre un sol paquet de xiclets. El negoci és només un decorat, una excusa comptable, una farsa retolada.
Amb aquests ingressos inventats, poden accedir a préstecs i hipoteques, pagar sous de treballadors en situació irregular, adquirir més locals i continuar inflant el mercat immobiliari amb fons que no provenen de cap activitat legítima. Així es tanca el cercle del blanqueig de capitals.
Però res d’això no ocorre d’amagat. No es tracta d’una operació clandestina. És un espectacle diari, a plena llum del dia. A la vista de tothom. Un fenomen que s’ha multiplicat en l’última dècada. En alguns barris hi ha cinc o deu vegades més negocis d’aquesta mena que abans, repetint-se els mateixos patrons d’activitat i nacionalitat. A la ciutat de Barcelona, s’obre un supermercat 24 hores cada setmana.
I el més obscè de tot plegat és que no descobrim res a ningú. Ho sap el veí. Ho sap el comerciant del costat. Ho sap el propietari del local. Ho sap l’Ajuntament i ho sap la policia. Ho sap tothom; i no passa res. Massa flagrant per a ser ignorat, però massa incòmode per a afrontar-ho.
La passivitat de les autoritats és clamorosa. Es tolera una pràctica que traspua ferum de delinqüència i que s’exerceix a cada cantonada. Es permet que els guanys del crim organitzat colonitzin els carrers, encarint els preus dels lloguers i expulsant el comerç tradicional. El nivell d’indulgència arriba fins al punt que els delinqüents ja ni s’esforcen a dissimular.
Activistes i comunicadors independents com Víctor Riverola o Santiago Espot fa anys que denuncien aquesta situació ignominiosa. Ho han exposat sense embuts, assenyalant el que a hores d’ara qualsevol ciutadà pot comprovar fent un tomb pel seu barri. Però en una Barcelona on el discurs oficial es limita a consignes i eslògans, la veritat i l’assumpció de responsabilitats són sempre una molèstia.
El resultat és una ciutat més lletja, més cara i menys nostra. Carrers atapeïts de negocis sense clients, aparadors sense vida, rètols intercanviables i absència total d’identitat. El Cap i Casal convertit en una bugaderia gegantina gràcies a la complicitat passiva de qui hauria de posar-hi ordre.
Perquè l’escàndol no és que hi hagi màfies. L’autèntic escàndol és que operin amb aquesta tranquil·litat, amb aquest exhibicionisme, amb aquesta impunitat insolent. Com si fos un fenomen inevitable. Com si Barcelona no hagués estat lliurada, pam a pam, al crim organitzat, per inacció institucional, indiferència col·lectiva i manca de coratge moral.
