La legislació del Canadà promou l’eutanàsia entre els ciutadans més pobres

Una vegada manllevat el valor suprem de la vida humana per mitjà de la legalització de l’eutanàsia, entre d’altres, era qüestió de temps que els supòsits habilitadors s’anessin ampliant gradualment.

És el cas del Canadà, on pocs anys després d’aprovar-se al suïcidi assistit, únicament sota estrictes pretextos, l’accés a aquesta pràctica ha acabat flexibilitzant-se. Successives reformes normatives sobre la matèria n’han suprimit el caràcter excepcional, que inicialment havia de satisfer els defensors de l’eutanàsia.

D’aquesta manera, el requisit que exigia que el pacient patís una “malaltia terminal” i s’enfrontés a una mort natural “raonablement previsible”, s’ha substituït per a incloure tots aquells subjectes afectats per qualsevol patologia que “no pugui ser alleujada en les condicions que consideri acceptables”.

Malgrat tractar-se el Canadà d’un dels països més rics del planeta, la impossibilitat per a molts malalts d’assumir les despeses derivades dels fàrmacs i dels tractaments mèdics que necessiten, els persuadeix a recórrer a la denominada “mort assistida”.

La -intencionada- indeterminació que presenta la regulació vigent, degudament complementada amb interpretacions cada volta més permissives, fan créixer en persones vulnerables els incentius per a sotmetre’s a l’eutanàsia.

Cínicament disfressada de protecció respecte de l’autonomia individual, es consagra com a una efectiva estratègia, subtil i econòmica, per a reduir la pobresa en una nació considerada baluard del progrés.

Contingut relacionat: