Un informe recent publicat per Civilization Works alerta que França s’ha convertit en el gran laboratori europeu de la censura. El document, titulat How France Invented The Censorship Industrial Complex i elaborat per Pascal Clérotte i Thomas Fazi, explica com el govern francès i diverses organitzacions no governamentals (ONG) han creat un sistema destinat a controlar què es diu a les xarxes socials, especialment a Twitter (avui X).
Aquesta modalitat de censura no se centraria només en continguts il·legals, sinó també en opinions lícites i legítimes, però que aquestes ONG qualifiquen de “discursos d’odi” o de “missatges perillosos”. Els coneguts com a Twitter Files – France revelen que el president Emmanuel Macron va intentar contactar amb Jack Dorsey, l’aleshores cap de Twitter, per tal de condicionar la manera com la xarxa gestionava els continguts.
En paral·lel, organitzacions com SOS Racisme, la UEJF, LICRA o SOS Homophobie denunciaven milers de publicacions en línia davant els tribunals. Tot i que la legislació francesa no estableix una definició clara del concepte “odi”, aquestes entitats han sabut utilitzar els tribunals per a pressionar Twitter i obtenir accés privilegiat a informació interna així com als seus mecanismes de moderació.
Moltes d’aquestes ONG tenen vincles amb partits i governs francesos. És el cas de SOS Racisme fundada als anys vuitanta amb el suport directe de l’aleshores president François Mitterrand. Un fet que explica que, malgrat comptar amb pocs afiliats, ostenten un poder determinant: poden impulsar causes judicials, influir en polítiques públiques i fins i tot actuar com si fossin una mena de “fiscalia privada”. D’aquesta manera, l’Estat pot esquivar les limitacions legals mentre promou indirectament la censura.
L’informe també critica la complicitat dels tribunals. Tot i que la llei només permet retirar continguts després d’una ordre judicial, alguns magistrats han acceptat demandes d’ONG que reclamaven mesures preventives, com ara auditories internes a Twitter o suspensions ex ante de comptes d’usuaris.
S’hi fa un esment especial al paper dels fact-checkers, sovint vinculats a aquestes mateixes ONG i a les institucions governamentals. Els autodenominats verificadors independents de fets, en realitat acaben decidint què es pot publicar i què no. Al mateix temps, legitimen la censura preventiva i erosionen la pluralitat informativa.
Ja fa temps que Emmanuel Macron esmenta la necessitat de garantir la “seguretat cognitiva”, és a dir, protegir no només la seguretat física de la ciutadania, sinó també el terreny de les idees. Sobre aquesta base s’ha desenvolupat un ecosistema on mitjans subvencionats, ONG i verificadors treballen junts per a filtrar i controlar el debat públic.
D’acord amb els autors de l’informe, França ha dissenyat el sistema de censura més sofisticat del continent. Tant és així, que hauria inspirat algunes de les polítiques europees més ambicioses, com per exemple la controvertida Llei de Serveis Digitals (DSA).
El cas francès evidencia que, sota el pretext de combatre “l’odi” i la “desinformació”, s’ha creat un entramat que limita la llibertat d’expressió a través d’una combinació de pressions socials, polítiques i judicials. Aparents iniciatives cíviques i independents funcionen en realitat com una xarxa de censura subcontractada pel poder, amb conseqüències que podrien anar més enllà de les fronteres de França.
