La primavera de 2020, sota l’estat d’alarma declarat arran de la pandèmia, milers d’avis que vivien en residències catalanes van morir en circumstàncies que avui continuen generant nombrosos interrogants. El pas del temps no ha esborrat les dades, ni les decisions que les van precedir. Tampoc s’ha oblidat el silenci que des d’aleshores les ha envoltat ni el dolor que se’n derivà.
Les xifres són incontestables. Entre març de 2020 i juliol de 2022, 10.229 residents geriàtrics van morir per causes vinculades a la Covid-19. En el mateix període, el total de defuncions entre la població major de 70 anys a Catalunya va ser de 24.211. És a dir, més del 42,5% de les morts d’aquest grup d’edat es concentraren en un col·lectiu, el dels usuaris d’asils, que representava només el 6% de la població.
La desproporció esdevé encara més punyent quan es tradueix en taxes: 131 morts per cada 10.000 persones majors de 70 anys no residencials, davant de les 1.690 defuncions per cada 10.000 avis que vivien en aquests centres. Una mortalitat gairebé tretze vegades superior.
El document clau: triar qui se salva
El document del Departament de Salut del 24 de març de 2020, adreçat al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), constitueix una peça central a l’hora d’entendre què va passar a les residències per a gent gran del país. Sota el títol de “recomanacions per suport a les decisions de limitació d’esforç terapèutic”, el text establia criteris explícits per a prioritzar pacients en funció de la seva expectativa de vida i funcionalitat.
Tot i advertir que l’edat “no ha de ser mai l’únic criteri”, en la pràctica fixava llindars clars: per als pacients majors de 80 anys, es limitava el tractament a oxigenoteràpia, contemplant-se directament l’ús de sedació pal·liativa. Aquesta sedació incloïa específicament l’aplicació de fàrmacs com el mòrfic i el midazolam.
El mateix document suggeria evitar el trasllat a hospitals de pacients quan es considerés “futilitat” terapèutica, recomanant en aquests casos deixar-los a la residència. En paral·lel, el text admetia explícitament els residents no traslladats que acabessin morint ho farien sense la presència de familiars, a causa de les restriccions de visites.
Cribratge per edat i abandonament assistencial
Les conseqüències d’aquestes directrius van ser immediates. Segons dades recollides en aquell moment, el 72% dels residents que van morir entre març i abril de 2020 no van ser traslladats a cap hospital. En total, 2.797 persones traspassaren dins dels geriàtrics en només dos mesos.
El criteri d’edat, combinat amb escales de fragilitat, actuaria de facto com un mecanisme de cribratge. L’aplicació d’aquests paràmetres per a determinar quins candidats eren aptes per a rebre tractament hospitalari i quins no comportà que milers d’avis fossin exclosos del circuit assistencial convencional.
El paper del midazolam
Casualment, aquesta mateixa setmana, quan tot just fa sis anys de l’emissió de les instruccions del Departament de Salut, hem assistit al tràgic desenllaç de la jove Noelia Castillo, que aquest dijous rebia l’eutanàsia en un centre hospitalari de Sant Pere de Ribes.
El procediment per a posar fi a la vida de la Noelia incloïa, precisament, l’administració de midazolam com a primer pas per a induir la sedació. És a dir, el mateix fàrmac emprat en un procés d’eutanàsia, consentida a parer de les instàncies, era recomanat l’any 2020 per a persones grans en residències, en bon part sense capacitat de decisió i en un context d’aïllament extrem.
Tal com s’adverteix en protocols mèdics i farmacològics, el midazolam pot provocar depressió respiratòria. En aquells moments, l’ús del fàrmac en pacients amb Covid-19, malaltia que afecta precisament la funció pulmonar, els exposava a encara més riscs.
Silenci polític i mediàtic
Si bé les controvertides mesures aplicades en residències per a gent gran no són exclusives de Catalunya, la rendició de comptes posterior no té res a veure amb la que se’n derivà en altres latituds. És el cas de la Comunitat de Madrid, on l’aplicació de protocols anàlegs als de casa nostra va desembocar en dimissions d’alts càrrecs del govern autonòmic i en la constitució de comissions d’investigació amb ressò mediàtic.
A Catalunya, en canvi, el balanç polític ha estat molt diferent. L’aleshores consellera de Salut, Alba Vergés, no només no va dimitir, sinó que va continuar la seva trajectòria sense haver de fer front a cap conseqüència per les decisions adoptades des del departament que encapçalava. Poc després, fins i tot, assoliria la presidència del Parlament, a tots els efectes, la segona autoritat del país.
Al mateix temps, la comissió d’investigació del Parlament sobre les residències va celebrar-se a porta tancada. En l’àmbit mediàtic, els mitjans de comunicació han passat de puntetes en relació amb el drama viscut als asils durant la pandèmia. En el millor dels casos, l’assumpte s’ha reduït a casos puntuals, com el de Tremp, sense atendre a la dimensió global del fenomen.
Una ferida oberta
Els testimonis recollits en estudis i informes posteriors descriuen escenes d’aïllament, manca d’informació i deshumanització. Tot plegat en un context en què les decisions clíniques s’havien de prendre en una situació excepcional, però també sota unes directrius institucionals que prioritzaven criteris -més que- qüestionables d’eficiència i supervivència agregada.
Transcorreguts sis anys, ja no només es tracta d’esclarir què va passar, sinó també d’entendre com és possible que el conjunt d’institucions, mitjans i partits hagin convingut que se’n giri full sense més ni més. Tanmateix, encara avui, darrere de cada xifra continua havent-hi una història; i darrere de cada protocol, una responsabilitat pendent d’assumir-se.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.