L’èxode recent de mitjans de comunicació de Twitter, ara X, acusant la plataforma de ser un niu de desinformació, revela molt més sobre ells que sobre la xarxa social. L’acusació, que pretén posicionar aquests mateixos mitjans com a defensors de la veritat, sembla ignorar una realitat incòmoda: molts d’aquests actors tradicionals han deixat de ser referents per a la majoria de persones, allunyant-se de les preocupacions reals de la societat.
Durant anys, els mitjans de comunicació convencionals s’han centrat en agendes cada cop més elitistes, mentre releguen els problemes que afecten la vida quotidiana de la classe mitjana i treballadora. La inseguretat, la davallada de poder adquisitiu, l’accés a serveis bàsics i l’ocupació estable han estat substituïts a les seves pàgines per una allau de debats abstractes i identitaris, aliens, en la seva majoria, al gruix de la població. Aquest fenomen equival a la crisi que pateixen des de fa anys els partits tradicionals, sobretot d’esquerres, que han renunciat a la seva missió històrica de representar els treballadors per a entregar-se a les narratives woke i a la satisfacció de les obsessions intel·lectuals d’una minoria sorollosa.
És igualment oportú interpretar l’actual rebuig a Twitter/X per part dels mitjans com una incapacitat per a acceptar el pluralisme i la descentralització de la informació. Aquesta plataforma, amb tots els seus defectes, continua sent un dels pocs espais en què s’intercanvien veus de qualsevol estrat i adscripció ideològica. En lloc d’adaptar-se i enfortir la seva capacitat per connectar amb les inquietuds reals de la gent, molts mitjans han preferit culpar l’eina i fugir, evitant qüestionar-se si ells mateixos són els primers a l’hora d’alimentar la desinformació, per exemple, quan renuncien a abordar determinats debats o quan ignoraren certs relats per a imposar-ne d’altres.
S’estranyen, doncs, que la gent busqui refugi a les xarxes socials com Twitter? El problema no és que hi circulin idees equivocades, sinó que aquestes idees existeixen perquè els mitjans varen deixar un buit, un espai sense respostes. La presumpta desinformació no es combat amb censura ni amb arrogants abandonaments, sinó amb presència, amb arguments sòlids, amb un periodisme que no es deixi arrossegar per la correcció política ni per la necessitat de complaure l’establishment.
Així, la seva retirada de Twitter/X no és res més que l’enèsim capítol de la seva desconnexió creixent respecte de la ciutadania. Una pèrdua de credibilitat i de vinculació amb la gent comuna que és encara més pronunciada en el cas de les capçaleres de casa nostra, captives del pervers entramat de subvencions públiques.
Abandonant la plataforma admeten la seva pròpia derrota: els mitjans de tota la vida ja no són l’àrbitre de la realitat. No és una croada ètica, sinó un intent covard d’evitar, precisament, enfrontar-se amb la mateixa realitat que es neguen a acceptar. Han triat la comoditat de predicar des de la torre d’ivori, en lloc de baixar a terra i recuperar la connexió amb una societat que, òrfena de certeses, busca desesperadament veus genuïnes.
