Si no fos per l’impacte de la recent catàstrofe al País Valencià, en lloc de “Dana”, el guardó a “Neologisme de l’Any” a Catalunya se’l podrien haver endut termes com no-binari, nom sentit, transició ecològica o cancel·lar. Tots quatre, inclosos en la llista de les deu de paraules preseleccionades pels promotors de la campanya: l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el TERMCAT i 3Cat.
La tria preliminar de les aspirants revela que, malgrat la pàtina de democràcia lingüística amb què es revesteix, no és res més que l’enèsim exercici de propaganda ungit des de les elits. Els neologismes que hi que concorrien com a candidats no sorgeixen del poble ni brollen espontàniament del llenguatge viu; són manufacturats als laboratoris ideològics del poder. El que es presenta com un reflex dels “temes d’actualitat” és, al capdavall, un adoctrinament planificat, una operació d’enginyeria social dirigida a modelar les ments i encaixar-les al motlle woke que domina les institucions, els mitjans i, lamentablement, l’acadèmia.
La funció essencial dels mots ja no és descriure la realitat, sinó inventar-la i tergiversar-la. Assistim a un frau cultural de primer ordre: se’ns diu que aquests neologismes són fruit d’un canvi social de fons, però no és així. Es tracta de termes implantats des de dalt, amplificats fins a la nàusea per uns mitjans de comunicació que han renunciat a qualsevol indici de crítica per convertir-se en altaveus del discurs oficial. Els ciutadans, per la nostra banda, tenim encomanada la missió de repetir aquestes expressions perquè no fer-ho implica ser assenyalat, exclòs, bandejat.
Aquest bombardeig sense aturador, aquesta insistència en uns conceptes que ningú no va demanar, no té res d’innocent. Cadascuna d’aquestes paraules esdevé un projectil carregat d’ideologia i dissenyat per a reconfigurar l’imaginari col·lectiu. La finalitat no és enriquir la llengua; l’objectiu és reescriure el món segons els dictats d’una elit que decideix què és correcte pensar, dir i, en última instància, ser.
El mecanisme és tan evident que resulta insultant: els mateixos mitjans i institucions que durant tot l’any ens imposen la parauleta són els que després la converteixen en candidata a “Neologisme de l’Any”. No és un reflex del llenguatge popular, és un cercle tancat, una bombolla autoreferencial que ignora deliberadament la majoria social. I quan algú s’atreveix a qüestionar-ho, s’obren pas etiquetes com “retrògrad”, “feixista” o qualsevol altre estigma que serveixi per a silenciar el dissens.
Amb la seva obsessió per controlar el llenguatge, han convertit l’idioma en un camp de batalla. Però no pas per millorar la societat, sinó més aviat per a imposar la seva moralina i els seus dogmes de manera coercitiva. Ens volen convèncer que adoptar aquests neologismes representa un acte de justícia, de progrés, quan en realitat és un acte de submissió. Acceptant el seu vocabulari, validem també la seva cosmovisió: una on l’individu resta sotmès al col·lectiu, la raó al sentimentalisme i la veritat a la narrativa oficial.
L’aristocràcia woke ha entès millor que ningú que qui domina el llenguatge domina la realitat. Ha aconseguit que allò que abans eren matisos ara siguin dogmes; i el que abans era debat ara sigui un anatema. Mots com “privilegi”, “opressió” o “equitat” han deixat de ser conceptes susceptibles d’interpretació per a convertir-se en instruments de coacció. El llenguatge, percebut abans com a pont, és a hores d’ara un mur que divideix, una trinxera des d’on es dispara sense possibilitat de treva.
Aquesta subversió mai no ha estat innocent. Va ser concebuda com un projecte ideològic amb pretensions totalitàries, perquè en redefinir els termes de la conversa controlen allò que diem, però sobretot allò que som capaços de pensar. La fal·lera per la correcció lingüística és un intent deliberat de reescriure la història i les dinàmiques socials segons una narrativa homogènia que no admet fissures ni dissidència. La pluralitat, que hauria de ser el fonament d’una societat democràtica, s’ofega en un oceà d’etiquetes i discursos prefabricats que simplifiquen la complexitat fins a nivells grotescs.
Però més greu que la manipulació en si, és la rapidesa amb què molts han assumit aquest joc. On ha quedat l’esperit crític? Què se n’ha fet de la resistència intel·lectual? El fet que paraules imposades des del poder acabin esdevenint moneda comuna és un indicador de la feblesa de la nostra cultura i de la capacitat de pensar per nosaltres mateixos. Se’ns presenta l’elecció del “Neologisme de l’Any” com un certamen amable i inofensiu, però en realitat és una demostració de força: “Aquestes són les paraules que has de fer servir, aquesta és la realitat que has d’acceptar, i si no ho fas, ets fora dels marges del sistema”.
La perversa tria del “Neologisme de l’Any”, que d’elecció popular no en té res, és en definitiva un acte de supèrbia ideològica, un intent de domesticar el pensament mitjançant el vocabulari. En privilegiar certs marcs conceptuals i silenciar-ne d’altres, ens arrisquem a viure en una societat on les idees, en lloc d’intercanviar-se, s’estableixen per decret. On la pluralitat cedeix davant del dogma i la llibertat de pensament és sepultada pel pes d’un llenguatge orwellià que no cerca descriure el món, sinó inventar-lo des d’una oficina d’activistes.
Sortosament, el llenguatge no pertany als buròcrates ni als ideòlegs; és patrimoni del poble. Però si renunciem a defensar-lo, a fer-lo nostre i a actualitzar-lo des de la llibertat, a banda de les paraules, també els estarem lliurant la nostra capacitat d’imaginar un món diferent del que dia rere dia proven d’imposar-nos.
