És fascinant observar com avui dia qualsevol interacció humana pot ser reinterpretada a conveniència. Tant se val si va existir consentiment, joc mutu o fins i tot flirteig explícit, perquè tot és susceptible de ser denunciat, reinterpretat i reescrit sota el prisma del masclisme estructural. Que ell és més gran? Relació de poder. Que ocupa una posició laboral més elevada? Abús d’autoritat. Que simplement és home? Patriarcat opressor. Sempre hi ha un as a la màniga que permet justificar el relat de la suposada víctima, fins i tot si en realitat va gaudir, encoratjar o participar activament en allò que una dècada després ha decidit denunciar.
En aquest teatre de l’absurd, els homes han passat a ser els dolents universals. És igual el que diguin, facin o demostrin: la sentència ja està redactada. La presumpció d’innocència és un anacronisme, una rèmora del passat que entorpeix el linxament exprés. Ara n’hi ha prou amb una acusació, un “no” amb efectes retroactius, o un argument tan eteri com el “context masclista” per arruïnar una vida o una carrera professional. I les proves? Un detall irrellevant. I les contradiccions en la versió presentada? És igual; l’home sempre serà culpable perquè el guió ho exigeix.
El pitjor de tot és que aquesta farsa no empodera les dones, les infantilitza. Les converteix en éssers perpètuament oprimits, incapaces de manejar la seva pròpia vida. Segons aquesta lògica, no poden ser responsables de les seves decisions perquè sempre hi ha un factor extern oprimint-les. Vas coquetejar amb un home gran? No era desig; eres objecte de manipulació. Vas consentir els seus apropaments? Eres víctima de la “pressió social”. Te’n vas penedir l’endemà, la setmana següent o deu anys després? Denuncia-ho, perquè tu mai et pots equivocar. És el somni daurat de la irresponsabilitat: resulta irrellevant què passi, què diguis o què facis, sempre hi haurà un culpable a qui assenyalar i una excusa perfecta per a justificar el relat de l’opressió.
El cas d’Ana Polo i Quim Morales no és una anècdota aïllada; és el símptoma d’una societat malalta. Hem creat un sistema on algunes persones tenen garantida la immunitat moral i d’altres neixen condemnades per defecte. Això no és feminisme ni igualtat; és pur puritanisme disfressat de justícia social. Estem convertint les relacions humanes en un camp minat on qualsevol interacció pot ser criminalitzada. La presumpció d’innocència, els matisos o les proves ja no tenen cabuda en aquest circ. Només cal assenyalar, que de la resta ja se n’encarrega la maquinària mediàtica i institucional.
