Editorial | La tabarra anual dels Gaudí

La cerimònia dels Premis Gaudí, que teòricament hauria de ser un homenatge al cinema, ha esdevingut la gala anual de la supèrbia moral de la faràndula subvencionada. Una successió de discursos polítics no demanats, d’activisme impostat i de lliçons que ningú no ha sol·licitat, però que, per descomptat, se senten amb el deure d’impartir. Mancant públic per omplir les sales, alguns han decidit omplir les gales de paraules buides.

L’espectacle és previsible i esgotador: l’actor, director o guionista de torn pren el micròfon amb cara de màrtir i comença a recitar el seu assortiment de greuges, oportunament escollits per provocar l’aplaudiment fàcil. I no falla: cada discurs ve embolicat en aquesta barreja tan característica de superioritat moral i victimisme crònic que defineix el panorama cultural nostrat.

Des del faristol i amb el guardó entre les mans, creuen que la seva visió de la política, el medi ambient o el destí de la humanitat és quelcom que ha de ser compartit amb la massa inculta, que tan sols venia a celebrar el cinema. Però és clar, quan la indústria cinematogràfica catalana viu majoritàriament de la subvenció pública, per què no aprofitar l’ocasió per difondre propaganda? És el mínim que poden fer per justificar els diners rebuts.

La dependència de les subvencions és l’elefant a l’habitació que ningú no esmenta. Es parla de justícia social, d’igualtat, de lluita contra el poder, però mai del sistema que els paga les factures. Pur malabarisme moral: ser alhora crítics i beneficiaris, víctimes i privilegiats, intel·lectuals i figures públiques. Es tracta de semblar rebels sense que perilli el xec de la pròxima pel·lícula que ningú no veurà.

Esmentar els ajuts públics en aquests discursos seria de mal gust, una grolleria. Millor parlar de com de malament està tot, de com se’ls maltracta, de com n’és d’incomprès l’art en aquest país. Però en cap cas del fet que, malgrat aquesta incomprensió, no hi ha cap govern que s’atreveixi a tallar-los l’aixeta. Quin altre sector pot presumir de tanta generositat institucional sense aportar resultats que ho justifiquin?

Seria tot un detall que almenys tinguessin la decència de no sermonejar la ciutadania que, directament o indirectament, els paga la festa. Però no, en comptes d’això, ens turmenten amb un desplegament d’egos, queixes i parlaments estèrils, convençuts que ens interessa la seva opinió, que les seves paraules tenen un impacte més enllà dels aplaudiments de cortesia de l’auditori.

Potser no aconsegueixen fer bon cinema, però sí que han dominat l’art de semblar rellevants, encara que sigui per una sola nit. Si més no, estem advertits que d’aquí a un any tornaran a aparèixer, amb noves lliçons, nous retrets i, evidentment, noves subvencions per agrair entre línies.

Contingut relacionat:

Editorial | L’elecció del ‘Neologisme de l’Any’: un exercici més de propaganda ideològica

Editorial | No és que abandonin Twitter, és que la gent els ha abandonat a ells

Editorial | El “no” amb efectes retroactius d’Ana Polo

Editorial | Subvencions a mitjans i portes giratòries