La pandèmia amoïna tant la Generalitat que els pressupostos per a 2022 de set departaments creixen més que el de Salut

El passat dijous el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de pressupostos de la Generalitat per al proper exercici. Com és ben sabut, es tracta de la norma més important que es tramita al llarg de l’any, ja que permet el Govern desplegar el seu programa a través de l’assignació de recursos a cadascun dels seus àmbits de gestió.

El detall de la llei pressupostària ajuda, alhora, a conèixer les prioritats de l’administració. Per aquest motiu sorprèn que, malgrat l’excepcionalitat de la situació sanitària que diàriament ens recorden, la conselleria de Salut ocupi el vuitè lloc pel que fa a l’increment de la seva assignació sectorial.

D’aquesta manera, el pressupost per a 2022 del departament que dirigeix Josep Maria Argimon s’incrementarà en un pírric 15%, quedant per darrere dels d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (34,2%); Drets Socials (30,5%); Empresa i Treball (29,6%); Vicepresidència, Polítiques Digitals i Territori (29,1%); Cultura (28,4%); Acció Exterior i Govern Obert (27,8%); i Educació (17,8%).

Anteriorment, el Govern havia tret pit en relació amb la gran inversió prevista en Salut per a l’any vinent, situant-la com la conselleria que més finançament rebria. És clar, que en tractar-se del departament que absorbeix major quantitat de recursos, en termes absoluts obtindria una assignació major respecte els anteriors comptes. No obstant això, comparar el creixement atorgat a cada conselleria evidencia l’escassa prioritat que li confereix en realitat el Govern.

El calendari ha volgut que el projecte de pressupostos del gabinet de Pere Aragonès s’aprovés al Parlament poques hores després que el mateix executiu imposés noves restriccions sanitàries sobre la ciutadania. Topall per a reunions socials, limitacions horàries i d’aforament i un infame toc de queda.

A hores d’ara, hi ha drets fonamentals suspesos a fi d’evitar, segons diuen, la saturació del sistema sanitari. El discurs institucional dibuixa la pervivència d’una pandèmia mortífera i d’una xarxa sanitària al límit del col·lapse. Un relat que no es correspon amb l’actuació dels gestors públics, que prioritzen altres qüestions per davant d’enfortir el sistema de salut, mentre continuen carregant la responsabilitat de la situació a la gent.

Contingut relacionat: