Després d’anys de bombardeig ideològic, d’adoctrinament subtil -i no tan subtil- des dels mitjans de comunicació, les escoles, les sèries de Netflix i fins i tot des dels anuncis de xampú, resulta que la joventut ha decidit rebel·lar-se. Però no com se n’esperava, amb rastes i samarretes del Che Guevara, sinó abraçant valors conservadors i qüestionant un feminisme passat de voltes, la immigració massiva i el circ climàtic.
D’acord amb una enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) gairebé 1 de cada 3 homes joves a Catalunya s’identifica amb la dreta o -horror!- amb l’extrema dreta. Aquests mocosos ingrats no s’han assabentat que dissentir de la doctrina oficial és de fatxes? No els han explicat que pensar diferent és extremista?
És el triple que les dones de la mateixa edat. I en lloc de fer-se les preguntes adequades, els guardians de la correcció política estan en xoc, preguntant-se com és possible que aquests nois no hagin seguit el guió que es va escriure acuradament per a ells en parlaments, redaccions i aules. Perquè, és clar, que pensin per ells mateixos mai no havia estat una opció. La classe política i mediàtica es troba desconcertada: els joves no semblen massa preocupats pel llenguatge inclusiu ni per l’última pel·lícula de superherois no-binaris. Gairebé sembla com si tinguessin altres prioritats.
Segons la mateixa enquesta, un 16% d’aquests joves homes preferirien una dictadura i un 20% manifesten que la democràcia els és indiferent. Potser, i només potser, tingui alguna cosa a veure amb l’espectacle depriment que els ofereix la classe política actual, aquesta dansa de servilisme i covardia davant les modes intel·lectuals més delirants. O potser és perquè s’han adonat que la democràcia ha esdevingut un ritual buit, un joc de titelles on l’única opció és triar entre diferents tonalitats de gris.
Hi va haver un temps en què “rebel·lia” era sinònim d’esquerranisme. Quins temps aquells en què ser contestatari consistia a desafiar el capellà del poble i qüestionar els costums dels avis! Ara, el capellà du els cabells de color rosa, vesteix samarretes reivindicatives i dóna el seu sermó des de TikTok. Així que la joventut ha fet allò que sempre ha fet: insubordinar-se. Però aquesta vegada ha decidit plantar cara al nou clergat progressista, al dogma del bonisme suïcida i a la correcció política histriònica. Perquè avui no hi ha res més transgressor que atrevir-se a qüestionar el wokisme hegemònic, la immigració massiva i l’apocalipsi climàtica.
De debò algú confiava en què repetir “feixista” com un mantra cada vegada que algú posava en dubte el dogma oficial no tindria conseqüències? S’han passat anys anomenant “extrema dreta” a qualsevol que no combregués amb consignes cada cop més esbojarrades. Doncs aquí en teniu el resultat: una generació que ha deixat de témer les etiquetes i les ha començat a lluir com a insígnies d’independència. Si dissentir de l’statu quo és ser “feixista”, aleshores potser això de ser feixista no era el que els havien explicat.
Aquests joves han tingut l’atreviment de revoltar-se contra els qui els diuen què poden dir i què no, quines paraules són acceptables i quines opinions són delicte d’odi. S’han cansat dels guardians de la moral que censuren a les xarxes socials, dels professors militants que penalitzen el pensament lliure i dels polítics que legislen sobre sentiments ferits. Han conclòs que no necessiten comissaris del llenguatge ni censors d’idees. S’han atipat que els diguin com parlar, com pensar i, sobretot, què no estan autoritzats a qüestionar.
La generació que puja ha decidit que no vol ser modelada ni adoctrinada. No vol demanar permís per parlar ni disculpar-se per existir. Ha entès que la veritable revolució dels nostres dies consisteix a desafiar el pensament únic, a no agenollar-se davant l’asfixiant correcció política. És el símptoma d’un sistema que s’ha tornat tan dogmàtic que qualsevol indici de llibertat de pensament es considera una heretgia. I la joventut, com sempre, ha decidit revoltar-se’n. Perquè no hi ha res més rebel que pensar per un mateix.
